ACOMPANYAR-NOS
EN LA SOLITUD
Les experiències de solitud són un dels majors temors de l’ésser humà, fins al punt de que sovint ens espanta més una vellesa en solitud que la mateixa mort. Però fins i tot la solitud serveix com a porta per a la connexió i la companyia amb nosaltres mateixos; només hem d’aprendre a percebre on habita en veritat el dolor de l’abandonament.
O quan els adults del nostre món desapareixen i ens sembla que sense ells el món és un lloc perillós i buit d’amor. Quan els primers amics juguen entre ells, i tenim la sensació que no compten amb nosaltres. Quan hi ha un aniversari i no ens han convidat.
Quan sentim que no ens veuen. Quan pensem que s’han oblidat de nosaltres. Quan ens ignoren o passem desapercebuts. Quan creiem que no existim.
ESCAPANT DE LA SENSACIÓ
Aquestes primeres experiències es repeteixen una vegada i una altra en la nostra història de vida; amb un escenari diferent i diferents actors, però el paper continua sent el mateix. Temem que ens deixi la parella, que ens facin fora o perdre el treball, que els amics no ens avisin, que… tenim pànic de sentir-nos sols. I cada cop que això passa, tornem a la nostra infància, i aquest nen/a abandonat, ignorat o desplaçat pren el control del nostre món emocional.
Generalment tractem d’evitar-ho: ens convertim en artistes de l’autoescapisme, mestres del constant entreteniment o la socialització. Ens ocupem amb milers de passatemps i ens envoltem de persones només per a no sentir-nos sols. I fins i tot quan ens imaginem de grans, a alguns ens aterreix menys la mort que l’amenaça de viure en solitud.
LA NOSTRA PART VULNERABLE
Vol que el mirin, que l’escoltin, que li parin atenció… i per costum sembla continuar buscant tot això fora, en el món que mai va cobrir totes les seves necessitats.
El que potser encara no sap és que aquest món de fora mai va ser aquí per a això.
El mundo nunca consiguió satisfacer su vacío, porque no era esa su función. Su función era recordarte a ti, a tu yo adulto, que la soledad no está ahí para ser evitada, sino para ser explorada, comprendida y acompañada. Y esa soledad, tan enraizada en el niño o niña que fuiste, únicamente requiere de tu compasiva y entregada mirada para mostrarte el regalo que oculta.
El món mai va aconseguir satisfer el seu buit, perquè no era aquesta la seva funció. La seva funció era recordar-te a tu, al teu jo adult, que la solitud no és aquí per a ser evitada, sinó per a ser explorada, compresa i acompanyada. I aquesta solitud, tan arrelada en el nen o nena que vas ser, únicament requereix de la teva compassiva i entregada mirada per a mostrar-te el regal que amaga.
Potser el teu nen continui sentint-se sol perquè l’has abandonat.
Perquè tampoc tu el mires ni l’atens com ell o ella hagués desitjat.
La solitud mai serà la mateixa si per tu se sent acompanyat.
Agafa-li la mà, mira’l, abraça’l i asseu-te al seu costat.
I recorda-li una vegada i una altra, que el passat ja ha passat.
Que a partir d’ara compti amb tu… Doncs sol mai ha estat.
Només atenent-lo i estimant-lo tu, se sentirà estimat.
Si et sents desemparat és perquè a tu mateix/a t’has abandonat.