EXPRESSAR-LI
A LA VIDA
Ens cal tot el temps i espai del món per a donar-nos permís a sanar. La paciència que necessitem amb nosaltres mateix@s és una aposta absoluta a la confiança: es fe cega cap al mateix regal d’existir. És agraïment al passat i entrega al moment present tal com s’està produïnt.
Fa falta una paciència infinita per a reconciliar-se amb un mateix. Permetre’ns “Ésser”, en majúscules, és sinònim de donar-nos espai per a ampliar-nos i temps per a desenvolupar-nos. No a nosaltres… A la vida que ens travessa a cada moment.
Donar-nos tot l’espai i temps del món significa oferir-li permís a l’existència perquè ens transformi. Espai i temps es troben units només en l’instant present.
Donar espai a l’aquí i temps a l’ara, aquí i ara, és la porta a la vida i l’aposta, el repte, a deixar-nos habitar per les energies que nodreixen i sostenen l’univers sencer.
Això, en concret, es tradueix en el fet d’atrevir-nos a emplenar el lloc en el que el nostre cos habita, i ocupar l’instant que presencia la nostra consciència. A estar… a Ésser.
A ser pacients i comprensius amb nosaltres mateixos. A deixar-nos estar, observar, sentir, respirar, expressar-nos, parlar, escriure… A permetre’ns existir i presenciar la nostra existència.
A confiar, a perdre’ns i deixar-nos portar, a guiar-nos per la intuïció, deixar-nos sorprendre, entregar-nos, rendir-nos a la vida i deixar anar tota intenció de control.
Tot i que a vegades això impliqui perdre’s en la tristesa, “anul·lar-se” per la vergonya, danyar-se amb la ràbia o paralitzar-se en la culpa. També les emocions, per dures que ens semblin, són vida. I és ella, la vida, qui sap el que més ens convé a cada moment.
LA RECONCILIACIÓ
La paciència que necessitem envers nosaltres és una aposta absoluta a la confiança: és fe cega cap al mateix regal d’existir. És agraïment al passat i entrega al present tal com s’està produïnt. Només així podem rendir-nos al fet que l’imprevisible futur suceeixi com hagi de succeïr, i ens porti el que necessitem a cada nou instant.
Donar-nos tot l’espai i el temps del món significa reconciliar-nos amb el que som i hem estat. I també amb el que sigui que puguem arribar a ser. Implica buscar un temps per a nosaltres, en presència de la nostra solitud, per a expressar-nos i deixar la nostra empremta en el món.
Potser transcriure les idees que ens travessen, o gravar en veu alta els nostres pensaments, o murmurar-li els nostres sentiments al coixí…
Sol o en companyia. Què més dona. Perquè expressar-li a la vida és recol·locar-nos. És recordar-nos a nosaltres mateixos que continuem existint, i que tenim alguna cosa a dir i un regal que aportar.
És habitar el nostre cos i validar la nostra ànima. És a dir SÍ a la vida. I afirmar el que aquí i ara som: pura vida.