LA FERIDA
DEL TRAUMA
Anomenem trauma a qualsevol ferida de l’ànima. Aquest és el seu significat en grec: ferida. El trauma és un dolor i un bloqueig intern generat per causes que poden ser molt variades; ara bé, totes elles ens afecten de manera similar a nivell intern, detonant una desconnexió envers nosaltres mateixos.
Generalment, quan sentim la paraula “trauma” pensem en experiències d’extrema gravetat, com una guerra o un desastre natural, vivències molt concretes en les quals molts de nosaltres no ens solem reconéixer.
Però no cal que haguem viscut aquest tipus de situacions per a assumir que estem ferits; tot i que la intensitat i/o repetició d’allò viscut en farà aprofundir més o menys en una major identificació amb el dolor i cristal·litzar els patrons de pensament que se’n deriven.
Arran d’un xoc emocional profund, generalment a molt tendra edat, quedem marcats a nivell inconscient per una emoció o un dolor que no van poder ser expressats ni assimilats en el seu moment. Perquè això és el trauma realment; no tant el que va succeir externament, sinó l’emoció o dolor que no vam ser capaços de viure ni integrar en el nostre cos
Per aquest motiu, és essencial entendre com es produeix la ferida del primer trauma, que és el més important i el que ens marcarà canviant la nostra percepció del món. Cal posar-nos en la pell del nen o nena que vam ser, quan vam rebre aquella primera agressió o xoc emocional, per a fer-nos una idea del que realment va suposar per a nosaltres.
UN SISTEMA DE DEFENSA
Imaginem a aquest nen o nena, totalment obert i receptiu a la vida, en un estat de confiança quasi absolut, deixant-se portar, entregat (i disposant la seva sort) als adults que l’han portat a aquest món i s’encarreguen d’introduir-lo i acompanyar-lo a entendre’l. Aquest nen o nena està totalment exposat i vulnerable, amb una sensibilitat a flor de pell, i sense cap mena de protecció.
El seu aliment és la mirada dels seus pares (o els adults que l’envolten), el seu reconeixement, la seva presència, el seu amor. Depén absolutament d’ells i la seva atenció. Ho són tot per a ell o ella: el seu món, la seva veritat, la seva realitat, els seus déus… No li és possible separar la vida o el món de la seva experiència directa.
I llavors, en aquest estat de total obertura i vulnerabilitat, és quan esdevé el maltractament. Tant si és físic, com psicològic o emocional, ja sigui a nivell concret (en relació a alguna característica o tret) com de manera integral, l’aprenentatge serà quasi sempre el mateix: la por. I amb ell, els seus fidels escuders: la vergonya i la culpa.
Deixarà de confiar, començarà a tancar-se, a protegir-se, a defensar-se, a anticipar-se… perquè, qui sap? Si el món implica agressió, com saber quan arribarà un nou cop?
APRENENTATGE IDENTITARI
Es produeix un aprenentatge cognitiu a nivell nuclear molt profund, quan passem d’aquest estat de confiança i receptivitat a aquest nou estat de supervivència que ens prepara per a protegir-nos del món. D’alguna manera, passem de viure la vida, a sobreviure a ella.
En relació a la dimensió emocional, també assumim un altre aprenentatge molt important. El dur xoc amb l’emoció externa de l’agressió, sumat a l’aclaparador despertar de la nostra pròpia emoció interna (detonada per a adaptar-nos a la situació) solen ser massa intensos i irresistibles per a la delicada i fràgil sensibilitat en la que ens trobem a aquesta edat.
En aquell moment, la sensació és com si no anéssim a sobreviure a tanta intensitat. Com si anéssim a morir i desaparèixer davant d’una energia tan devastadora. I, per a sobreviure, només ens queda una opció: tallar el canal i reprimir l’emoció, per evitar-nos així sentir el dolor, tot i que això signifiqui desconnectar-nos també de la nostra energia vital.
Tot això és al que anomenem moment llavor, que bàsicament fa referència a aquella assimilació a nivell identitari del patró de defensa i/o autoagressió configurat per la barreja d’un sistema de creences i uns estats emocionals concrets. L’estratègia que ens ha servit per a protegir-nos en la infància, es converteix en la nostra cuirassa per a la resta de la nostra vida.
LA CLAU DE L' EMOCIÓ
És per tot això que hem explicat, que diem que la ferida del trauma està sempre vinculada a l’emoció que el va detonar. I, per tant, serà a través d’aquesta emoció que podrem sanar-ho. Podríem dir que la mateixa emoció que vam creure que ens assolaria i enfonsaria, ha quedat bloquejada en nosaltres, i necessitem atendre-la i donar-li espai, perquè pugui ser expressada, respirada i assimilada.
Perquè, què ens passa si no ho fem? Generalment acostumem a arrossegar aquesta ferida en forma d’emoció temuda i reprimida, i massa sovint acaba sent ella la que governa les nostres vides.
Els qui hem viscut maltractament en la infància, estem ben familiaritzats amb els obstacles, dificultats o mancances que ens ha generat la situació que vivim. I també sabem, a mesura que ens anem fent conscients, que aquell dolor no sanat continua activant-se de tant en tant. En el millor dels casos, cada cert temps; en el pitjor, diàriament… impedint-nos viure lliures del dolor del passat.
És possible que puguem sentir-nos tancats en una vida que és més presó que llibertat, que anem repetint patrons o cercles viciosos, o que ensopeguem sovint amb persones o relacions similars, o que sempre ens passin les mateixes coses. Acabem creient que tots són iguals, que ningú val la pena, que la gent és de tal manera, que el món és perillós o un desastre, o que la vida és injusta. I així reafirmem les creences que vam establir en la infància.
CANVI DE PERCEPCIÓ
Però no es tracta de que tinguem mala sort o siguem víctimes d’una maledicció. Per estrany o difícil que ens sembli, és justament el contrari: la vida ens està cuidant. De quina manera? Oferint-nos la constant oportunitat de retornar-nos al dolor de la ferida infantil perquè així puguem, per fi, sanar-la.
Es aquí on necessitem parlar dels engrames, una paraula que significa inscripció en grec, i que fa referència a tots aquells aspectes o detalls (habitualment inconscients) que, en percebre’ls, ens connecten amb el trauma. Perquè ens entenguem, quan s’activa un engrama tornem a ser el nen o nena que vam ser.
La nostra part adulta desapareix, i el nen o nena que tots portem dins (Nen/a Interior) pren el control. I és aquest el canvi al que solem oposar-nos, perquè rebutgem el dolor, la ferida i la vulnerabilitat que representa quedar-nos aquí. Perquè no volem posar-nos en contacte amb la vergonya, la culpa i les emocions reprimides que resideixen en el trauma.
No obstant això, aquest és el camí: és transitant aquest espai, que deixem de lluitar contra ell: ens posem en pau, donem permís a la ferida i el dolor, el plorem, integrem i sanem. I deixem d’escapar de la nostra ferida; per consegüent, el nostre dolor també deixa de perseguir-nos, i podem, per fi, descansar.