ESCOLTAR
L' ARA
A vegades, la solució a tots els nostres problemes i dificultats sembla tan senzilla i bàsica que ens costa creure en la seva eficàcia: aturar la nostra constant activitat, interrompre l’inevitable mecanisme de creació i resolució de problemes que és la ment, i simplement escoltar i atendre aquest instant present. Només així podem descobrir la màgia que habita eternament en l’ara.
Quan em detinc, deixo de fer i de distreure’m, soc capaç d’escoltar el moment present. En atendre aquest instant infinit que mai s’esvaeix, sense expectatives ni judicis, és quan arriba a mi aquesta màgia inefable que resol tots els meus dubtes.
Potser al principi confongui la veu del present amb la de les idees i pensaments que sobrevolen la meva ment… i pot ser que em deixi atrapar per ells i acabi perdut durant una estona en les històries que m’explique i les emocions que evoquen.
No passa res… Fins i tot quan em perdo i m’oblido, tard o d’hora els corriols secundaris tornen al camí principal. Només parant atenció a no ser dur amb mi mateix per l’oblit, més enllà de culpes i recriminacions que em deixen paralitzat, simplement torno al sender marcat per la meva respiració, la presència del meu cos i els ulls interns que tot ho observen.
LA GRAN PAUSA
He retornat a l’escolta, he tornat a l’observació. I l’esquerda entre el passat i el futur que habiten en la meva ment ha donat pas a l’únic moment real que existeix: el present. Entre pensament i pensament, just en la gran pausa entre idees, sorolls i paraules, resideix el lloc en el qual tot succeeix. És aquí i ara on puc escoltar l’única cosa veritable que pot ser dita, doncs la vida que esdevé i s’expressa sempre està amb mi en aquest moment present.
I des d’aquest instant, entre moments d’oblit i abstracció, entre espais d’identificació i distracció, me n’adono que jo no soc els meus pensaments ni les meves emocions. Ni tan sols soc la persona que els sent i els pensa. Jo soc el testimoni que els observa, i descobreix com són pensats els uns i sentits els altres.
ELS TRESORS DE L' ARA
- Em parla d’unitat, estenent un vel invisible que entrellaça tot el que els meus ulls veuen i perceben separat.
- Em parla d’un amor que sustenta totes les formes i espais, d’una confiança serena que embolcalla al món des de l’altre costat d’aquesta cortina d’imatges.
- Em parla de la miraculosa i màgica xarxa de miratges, reflexos i projeccions amb que entretinc a la meva consciència, i em permeto experimentar i aprendre lliçons d’amor que, si deixo d’anomenar-los problemes, comencen a semblar-me regals.
- Em parla d’aquest mirall constant de mi mateix amb el que em relaciono, que, tot i haver-me convençut de no tenir res a veure amb mi mateix, s’entesta a tornar i buscar-me fins que em permeto reconèixer que el seu reflex només parla de mi.
- Em parla de que és aquí i ara, sostingut per aquest etern instant, on es troba tota la pau, l’amor i la felicitat amb les que la meva ment sempre ha somniat. I que qualsevol excusa que em doni la sensació d’allunyar-me d’aquest moment, és només part d’un joc infinit, sense guanyadors ni perdedors, que en realitat mai va començar.
EL SILENCI COM AGRAÏMENT
- Em parla també de que no hi ha res autèntic que pugui dir-se, quan tan sols em permeto escoltar la meva veu real ressonant a través d’aquest moment present.
… que tota escolta és un pur reconeixement de la pau i l’amor que ja soc.
… que ja som.
… que tota observació és només la presa de consciència de la presència divina que sempre he estat,
… que sempre hem estat.
I en agraïment per les seves paraules,
ara és quan jo li responc i
tan sols puc expressar silenci.
M’he respost per mitjà de la comprensió
de que tot el temps he estat
parlant-me mi mateix.
