AVERGONYIT DE LA
MEVA VERGONYA
Quan sentim vergonya, bàsicament percebem una humiliant sensació d’indignitat. De que alguna cosa interna molt profunda en nosaltres està equivocada, de que ja de base estem malament. Es així com perdem la connexió amb nosaltres mateixos, desvinculant-nos de l’energia vital que ens ha sostingut des de que vam néixer.
La vergonya ens divideix per dins, jutjant unes parts com a desitjables i altres com a descartables, que aprendrem a rebutjar per a aconseguir rebre el reconeixement extern que necessitem per a sobreviure. I així, a través de la vergonya, ens allunyem de nosaltres, expulsant-nos a una mirada externa que jutja atributs o parts pròpies com a defectes, o fins i tot negant i repudiant tot el que estem sent.
Aquest intens sentiment intern, que ens anul·la tal com som, no sempre va ser aquí. Quan vam arribar no existia aquesta mirada d’autojudici i menyspreu. En néixer una força de pura acceptació ens acompanya i ens empenta a entregar-nos a la vida i a l’amor… que en aquell moment són el mateix, fins que aprenem a separar-los.
Ho aprenem a través dels nostres adults (com ho van aprendre també ells a la seva edat) quan ens posen condicions per a rebre l’amor que requerim per a sobreviure.
En lloc de reafirmar-nos tal com som, aprenem que per a meréixer amor abans hem de complir una sèrie de requisits: adaptar-nos a les expectatives i normes de la mama i el papa, que aviat seran també les “lleis” i els “deures” del món.
És així com cobrim la nostra naturalesa essencial d’autoestima, espontaneïtat, autenticitat i honestedat… oblidant l’entusiasme i la confiança original que dúiem, per a substituir-los pels temors, els dubtes i les inseguretats heretats dels adults.
UN JUDICI INTERIORITZAT
Que la major fortalesa està a acceptar la nostra vulnerabilitat.
Que no podem sentir-nos perfectes fins que abracem la nostra imperfecció.
I que reconéixer la nostra ignorància és el primer pas per a saber qui som realment.