LA PERCEPCIÓ
DEL MÓN
No veiem el món tal com és, sinó que el percebem segons el color i les particularitats de les ulleres que duem posades, a través de les que projectem una imatge concreta d’aquest mateix món. Creiem que aquesta imatge és la veritat, sense adonar-nos de que al percebre la realitat no l’estem veient realment: l’estem interpretant.
No veiem coses, les interpretem.
Amb massa freqüència creiem que la realitat és tot el que veiem i escoltem. Però creient això oblidem la fina capa (gairebé imperceptible) amb la qual tenyim la realitat cadascun de nosaltres. Tots utilitzem “ulleres” que no sabem que usem; ulleres que filtren la informació del nostre entorn: triem veure unes coses, mentre n’ignorem unes altres.
I si no en som conscients, és només perquè les nostres ulleres fa tant que ens acompanyen, que ni tan sols ens adonem que estan tintades.
El problema no és saber de quin color són les nostres lents, sinó que ni tan sols sabem que estem capturant el món a través de les nostres pròpies ulleres… I si desconeixem aquesta informació, és impossible que siguem conscients de la forma en què interpretem el nostre entorn.
Ens barallem amb els altres perquè no ens entenen, o perquè no s’adonen de “com són les coses“. La realitat és que en general tampoc nosaltres ens n’adonem. Com pretenem entendre el seu punt de vista, si en prou feines entenem el nostre? Si gairebé no entenem per què veiem el que veiem, i fem les interpretacions que fem, com podem esperar que el món ens entengui?
DESCOBRIR LES MEVES LENTS
No veiem el món tal com és, veiem el color i els detalls de les lents amb les que mirem, projectats en aquest mateix món. I creiem que aquesta imatge és la veritat. Però quan percebem la realitat, realment no l’estem veient. La interpretem, la jutgem, fantasiem amb ella, la manipulem o bolquem les nostres expectatives sobre ella. Però no solem ser conscients d’això perquè, com he dit, ni tan sols sabem que usem ulleres.
La teràpia no només ens permet descobrir que utilitzem “ulleres”, sinó que ens ajuda a prendre consciència de quin color són i quines peculiaritats deformen les seves lents i tendim a projectar en el món.
Les ulleres amb les quals interpretem la realitat es van formar en la infància, com a resultat d’experiències que potser ni tan sols recordem, però potser el cristall i la muntura d’aquestes provingui de les ulleres que, sense saber-ho, també usava la nostra família d’origen.
Descobrir des d’on mirem i el que ens va portar a veure així, és un pas essencial per a percebre el món amb més pau i amor. És aleshores, tenint més netes les “ulleres”, quan millor podrem apreciar la bellesa que ens envolta.