ALLIBERACIÓ DEL
BLOQUEIG EMOCIONAL
Davant del bloqueig d’una emoció concreta, ens pot donar la impressió que aquesta emoció no existeix en nosaltres: com no la sentim, no està. La realitat és que pot seguir present a la nostra ombra inconscient, des d’on condiciona tota la nostra vida. Res pot desaparèixer des del rebuig, sinó que s’integra des de l’acceptació.
Quan una emoció queda atrapada en el nostre organisme arran d’una experiència traumàtica, sol produir-se un fenomen paradoxal: d’una banda, pot semblar que aquesta emoció governa o influència el nostre món.
PENA OCULTA
Una de les emocions que no em vaig permetre explorar des de la meva infància va ser la tristesa. Arran de les experiències de maltractament que vaig viure, va quedar enterrada sota una capa de ràbia que, en el seu cas, havia estat tapada per la por.
Durant tota la meva vida he tingut por de la meva ira i la meva tristesa, de perdre’m en elles i no poder tornar. Temia també expressar la meva ràbia perquè a través d’ella faria mal a d’altres i em quedaria sol. La profunda pena derivada d’afrontar la meva solitud estava en la base de tot el meu sistema emocional. Aquí radicava la meva principal ferida.
I té tot el sentit del món, perquè la tristesa que no volia mirar és la que m’ha acompanyat al llarg de gairebé tota una vida.
Com un boirós vel desesperançador que ho cobreix tot, aquesta mateixa tristesa de la que tractava d’escapar es va convertir en la més fidel companya de viatge. Allí on fora, sempre estava en mi, tenyint la meva visió de la realitat, i recordant-me que una ferida oberta sempre projecta el seu dolor cap a tot arreu.
EL REFLEXE DEL MÓN
El món serveix, per tant, com a mirall i recordatori del que no estem veient ni reconeixent en nosaltres. Si no atenc la meva ràbia, o bé estaré permanentment enfadat i indignat, o potser em toparé amb persones enutjades i agressives que em reflectiran exactament això que precisament jutjo i defujo en mi: la ràbia.
Si és la meva pena la que evito, pot ser que la vida se’m presenti grisa, trista o monòtona… o pot ser que constantment m’ ensopegui amb gent o situacions que m’arrenquin de l’alegria i em convidin (o obliguin) a contactar amb aquesta mateixa tristesa negada.
Tant si la meva evitació és parcial com si és total, ja cregui que el món és un lloc deplorable i solitari, com si estic convençut de que soc una persona permanentment positiva i alegre que no ha de posar-se mai trista… En tots dos casos estic obviant mirar l’emoció de la pena i, per tant, aquesta continuarà condicionant la meva vida.
DONAR ESPAI A ALLÒ INVISIBLE
Quan ens n’adonem que aquest dolor en forma d’emoció no viscuda està en nosaltres, rebem el privilegi, la llibertat i el compromís d’atendre’l. Podem seguir-lo ignorant tant com vulguem, però ja no podrem esborrar la presa de consciència sobre la seva existència. Ja no podrem continuar enganyant-nos.
Per això diem que donar espai a lo invisible implica permetre’ns obrir la porta a l’ombra: allò que ens vam convèncer que no existia en nosaltres.
És donar lloc a l’emoció que veiem reflectida en el món, perquè encara que creguem que la vida és així o pensem que això no està en nosaltres, si el mirall extern de la nostra realitat diària ens ho mostra és que necessitem explorar-ho internament.
Dedicar-nos un espai a nosaltres per a contactar amb aquest dolor (en forma d’emoció no viscuda) és una forma sagrada d’amor cap a un/a mateix/a. És validar i dignificar l’instant present tal com és, el que significa
deixar d’escapar del que som, per a començar a glorificar la nostra vida i reconciliar-nos amb nosaltres mateixos.
Encara que estigui totalment convençut que jo no soc una persona trista, o rabiosa, o temorosa, o culpable, o avergonyida, o fins i tot alegre… mereixo donar-li lloc a totes aquestes emocions que crec no tenir. Perquè si hi ha resistència a sentir-les (i creure que no estan en mi és negació, una forma de resistència) significa que, d’una manera o un altre, existeixen i marquen el meu camí.
FORMES D'EXPLORACIÓ
A continuació enumerarem diferents vies per a entrar en contacte i explorar aquests espais emocionals, partint del bloqueig inicial que pot portar-me a creure que no existeixen en mi.
1. Acompanyament terapèutic
Sempre diem que un acompanyant serveix com a “mirall“ del que està en nosaltres i a vegades no veiem. La seva companyia pot brindar-nos la confiança i valentia per a entrar en segons quins “llocs” que d’una altra manera, sentint-nos en solitud, no ens atreviríem a explorar.
2. Ambient de confiança
Sigui acompanyat o en solitud, és essencial que ens sentim en un entorn de màxima confiança, protecció i confortabilitat. Dependrà de cadascú si el silenci t’ajuda a connectar millor, o si és preferible alguna música concreta (un estil o un altre per a connectar amb segons quina emoció) o sons ambientals que facilitin l’estat de relaxació o centrament oportú per a aprofundir en tu.
3. Ulls oberts o tancats
De la mateixa manera, dependrà de la necessitat o l’estil de cadascun. Hi ha persones que connectem millor amb els espais interiors tancant la visió al món exterior. Però potser pot ajudar-te mirar-te en un mirall, o visualitzar alguna foto, o simplement contemplar allò que t’envolta.
4. Expressió de l'emoció
Arribats a un cert punt, és essencial permetre’ns donar veu al que necessita sortir. Des de petits hem sotmès la nostra veu i la nostra expressió personal a les normes i mandats del món adult; d’aquí ve que puguem percebre aquest nus en la gola, que anhela ser alliberat.
Per això, quan reconnectem amb una emoció bloquejada, sovint necessitem obrir el canal de la gola perquè aquesta emoció pugui emergir i exterioritzar-se.
Pot ajudar-nos fer sons, encara que no tinguin sentit. El Gibberish, per exemple, implica expressar sense cap significat, amb la finalitat d’esplaiar-nos, com si parléssim un llenguatge inventat.
O utlitzar una vocal o una síl·laba repetidament, per a treure la veu.
Ajudar-nos de crits, gemecs,… tot allò la nostra vergonya ens permeti i ens ajudi a alliberar aquest nus o bloqueig en la gola.
5. Posició del testimoni
Quan parlem del testimoni fem referència a la capacitat d’observació que tenim de nosaltres mateixos més enllà dels nostres pensaments. La consciència que estem tenint, per exemple, quan mengem i ens observem subjectant el cobert o assaborint el menjar.
Es tracta d’una observació que queda al marge de la dimensió cognitiva, pel que precisament ens permet també adonar-nos i prendre consciència dels pensaments que estem tenint. Aquesta posició facilita que no ens deixem portar pels nostres patrons d’autoagressió o les idees i creences boicotejadores que puguin anar sorgint.
6. Deixar anar els pensaments
Relacionada amb la posició del testimoni o observador, quan abordem emocions o dolors profunds és important desidentificar-nos de les idees, pensaments i creences que puguin anar emergint. Estem acostumats a enfocar-nos en els continguts de la ment, per la qual cosa solem desconnectar-nos del cos i l’emoció per a tornar a enganxar-nos als nostres pensaments.
Aquesta tendència pot allunyar-nos del que estem sentint, o sumir-nos paradoxalment en un sofriment molt més mental que ens desconnecta del dolor original. La proposta és bàsicament deixar-los anar quan ens n’adonem, per a així poder tornar a connectar amb la sensació física o corporal que estàvem atenent.
7. Dolors o punxades sobtades
És probable que, en començar a reconnectar amb una emoció llargament reprimida, reaparegui també la por, que trobarà segur el pretext per a convèncer-te de no seguir endavant. Una de les formes més efectives de resistència té a veure amb el dolor físic (que no és més que reflex de l’emocional).
La invitació és a posar la teva mà allà on sentim el dolor, i portar aquí la nostra respiració, donant espai a la sensació (per desagradable o incòmoda que sigui), donant-li veu i validant el que sigui que sentim allí. La posició del testimoni pot ser-nos de molta utilitat en tot aquest procés. El bloqueig s’està dissolent i el dolor es fa conscient; només requereix de la nostra presència i acceptació per a anar afluixant la seva intensitat i desaparèixer en la nostra consciència.
8. Marejos o dolors de cap
De la mateixa manera que amb el dolor o les punxades sobtades, també els marejos i el mal de cap són mostra de l’alliberament del dolor que, davant la por, usem per a resistir-nos a entrar en aquesta ferida.
S’està creant una nova via sinàptica quan trenquem patrons antics i establim un aprenentatge; per això, no és estrany que puguem percebre sensacions de mareig o atordiment. La invitació novament és a respirar en elles, i deixar-les estar, sense oposar-nos ni lluitar contra cap d’aquestes sensacions.
Davant d’un mareig, per descomptat, podem cuidar el nostre cos posant-nos més confortables (asseure’ns si estem drets, canviar de postura) per a evitar caigudes o la pèrdua d’equilibri. Més enllà d’això, continuem donant-li espai sigui la sensació que sigui, fins que, de mica en mica, vagi esvaint-se i puguem connectar amb la pau i alliberament que ens esperen a l’altre costat.
QUIN ÉS EL MEU ANHEL?
És important recalcar que totes aquestes propostes d’exploració i reconnexió amb les emocions bloquejades, necessitem dur-les a terme respectant el ritme de cadascun. Sense forçar-nos ni obligar-nos a anar allà on no ens sentim preparats… però tenint en compte que potser mai ens sentirem del tot preparats per a explorar segons quines emocions (d’aquí la nostra resistència).
Hi ha un indicador que, al meu parer, resulta molt útil per a descobrir si ens estem forçant o no: vull explorar una emoció per a alliberar-me definitivament d’ella? O ho faig per a conèixer-me millor?
Si les meves accions, per molt ben intencionades que siguin, procedeixen de l’anhel d’eliminar, esborrar o rebutjar una part de mi, significa que estic partint d’un lloc forçat, violent i agressiu cap a mi mateix. Des d’aquí, tota aquesta exploració i reconnexió difícilment ens portarà a un alliberament de l’emoció i sanació de la ferida, sinó a un reforçament del dolor i una posterior frustració.
tanmateix, també això és part d’un procés; i potser iniciem el camí des del desig d’escapar i desembarassar-nos d’aquestes parts “que ens molesten”, per a acabar comprenent que aquestes mateixes ferides que rebutjàvem contenen també inesperats regals que, quan les jutjàvem, no erem capaços d’apreciar.