COMPARTIR
EL DOLOR
El dolor ja està en nosaltres i, malgrat els nostres esforços i resistències, l’experimentem a través de múltiples vies. Quan tractem d’evitar sentir-lo, sol ser habitual que de sobte el comencem a trobar en altres llocs, com en persones properes o situacions inesperades. Doncs el dolor que rebutgem dins nostre, acabarà arribant a nosaltres des de fora.
UNA ÚNICA FERIDA
El primer cop que vaig sostenir el dolor d’un altre home, em vaig adonar que el seu dolor era el meu.
Les nostres mirades es van trobar i recolzar en un espai compartit de respecte i silenci. Quan el seu cor va començar a plorar, i la seva emoció va ascendir i es va contenir en els seus ulls, la meva presència era una amb ell.
No vaig fer res (ni tan sols va caldre) excepte sostenir la seva sentida mirada mentre ell compartia les seves ferides amb mi.
No calen paraules, només l’aire de la respiració entrant i sortint, per a donar espai a aquesta intensitat que ens havia embolcallat com a un únic ésser. Mantenir l’alè en moviment era la meva única funció, mentre m’abandonava en els seus ulls i em diluïa en cadascuna de les seves llàgrimes.
UNA PRESÈNCIA SENSE JUDICIS
Un davant de l’altre, asseguts en el terra amb el cos dret, acariciant les nostres energies agermanades per la simple decisió d’ésser presents sense judicis ni voluntat de canviar res. Tots dos mantenint-nos conscients amb el dolor i la incomoditat interna, com un mirall que, en reflectir la nostra ombra més oculta, l’abraça i acull sense tocar-la.
Perquè quan afrontem el dolor de l’altre sense jutjar-lo… quan romanem aquí presents, al marge de cap pensament que busqui separar-nos o distingir-nos, podem adonar-nos que la ferida de l’altre és també la nostra ferida.
Doncs el dolor, quan s’oculta, es torna més intens i aclaparador, i genera major temor… Mentre que en compartir-se, es converteix en un amor que desmorona totes les màscares que ens separen.
La separació i ocultació incrementen el dolor, ja que s’alimenten de la vergonya i la culpa. Continuem creient que hi ha “quelcom dolent en nosaltres”, que hauríem de ser d’una altra manera, que no som prou bons i que els altres se n’adonaran d’això i ens rebutjaran o abandonaran.
DIGNIFICAR L'EXPERIÈNCIA
Mentre continuem aferrats a aquesta ferida d’indignitat, continuarem desconnectats i en lluita contra nosaltres mateixos. És per això que, quan compartim el nostre dolor, l’estem legitimant: el validem i reconeixem, i ens validem i reconeixem a nosaltres en aquesta experiència de dolor que estem vivint.
Estem anunciant a la vida que ho fem de la millor forma que sabem, que no som perfectes, que estem aprenent, i que tenim dret a equivocar-nos…
Assumim que el nostre dolor mereix un espai i necessita ser expressat. I aquí és quan ens concedim espai a nosaltres, i ens permetem expressar el que sigui que sentim. Per mitjà d’això ens dignifiquem i validem també el moment vital que estem vivint.
Acceptem, en definitiva, el nostre moment present, per dolorós que sigui. I és a través d’aquesta acceptació, compartint el que som aquí i ara més enllà de judicis i vergonyes, que podem donar lloc a l’amor.
Doncs el dolor és una separació que, quan es comparteix, esdevé amor.