PATRONS
D'AGRESSIÓ
Si a la nostra més tendra infància rebem violència del nostre entorn, aprenem que l’agressió és part indissociable de la vida. Fins i tot podem arribar a integrar que és una conseqüència natural o merescuda arran de certes accions o situacions. Des d’aquest moment, un patró d’autoagressió queda marcat i establert en el nostre interior.
De petits generem una relació natural de confiança, obertura i entrega respecte a la vida i al món que ens acull només néixer. Depenent de les causes o entorns on es va produir el nostre naixement, aquest estat inicial podrà durar més o menys. Per descomptat no és el mateix criar-se en una societat amb un cert nivell de benestar, que fer-ho en un context de constant amenaça com podria ser un país en guerra. Ni tampoc serà el mateix créixer en una família on sigui present la violència que en una altra on regni una certa pau i tranquil·litat.
En general, quan naixem solem establir un vincle de profunda connexió amb els adults que ens acullen i ens introdueixen en el món; i mentre les nostres necessitats com a éssers vius siguin satisfetes, el nostre vincle amb la vida es manté confiat, segur i relaxat. Podem dir que vivim en un estat de confiança.
Però què succeeix quan es produeixen les agressions?
ESTAT DE SUPERVIVÈNCIA
El dolor és tan profund, que necessitem tancar-nos per a poder sobreviure. I en tancar-nos per a defensar-nos, ens desconnectem inevitablement de la font d’energia i autenticitat que ens caracteritzava. Com a nens deixem de confiar que la vida ens cuidarà, comencem a protegir-nos cobrint la nostra part més sensible i vulnerable, mentre tractem d’anticipar-nos a qualsevol possible nova agressió que pugui arribar.
En certa manera, ens refugiem i enemistem amb el món, amb la condició d’evitar sentir l’esquinçador dolor de la separació d’aquest benestar intern amb el que, en essència, estàvem vinculats. Deixem de confiar en la vida. Passem a viure des d’un estat de supervivència.
L’estat de supervivència es caracteritza per la por: comencem a viure internament aterrits, espantats per que ens puguin agredir novament, a l’espera que arribi un altre abús, que algú s’aprofiti de nosaltres, que ens abandonin de nou, o ens traeixin, o ens enganyin, o ens tractin malament, o ens peguin, o es burlin, o… Hi ha tantes formes d’agressió i abús, com tipus de maltractament. L’important és comprendre que aquest pànic intern, cobert d’una dura cuirassa per a dissimular-lo i passar desapercebuts, és una tendencia apresa en algun moment de la nostra infància.
I com a aprenentatge que és, també es pot desaprendre. Però per a això cal entendre abans que no és l’única alternativa. Existeix la possibilitat de reconnectar amb l’estat de confiança previ a la primera agressió. Ara bé, per a tornar a ell, abans necessitem comprendre com ens agredim també nosaltres, la major part de les vegades.
UN MIRALL DE REPETICIONS
Recordo que, en la meva infància, quan les agressions van començar a ser periòdiques i habituals, una enorme por es va instal·lar en mi. Era por de morir, a no sobreviure a l’endemà. Però sota aquesta por hi havia diversos aprenentatges inconscients que s’havien establert en el meu ésser; el primer d’ells: “el món és un lloc perillós“.
En algun lloc de mi, pensava: “si pateixo tot això a casa meva, què se suposa que viuré fora d’ella?” Aquest patró d’agressió que vaig adquirir a casa, aviat es va extrapolar també a l’exterior. Es reproduïa de la següent manera: esdevenia l’agressió, em quedava en shock, bloquejat, incapaç de reaccionar, i quan aconseguia moure’m de nou, queien la vergonya i la culpa que, com a lloses, tornaven a deixar-me petrificat, encallat i impotent.
Un profund sentiment de desvaloració i indignitat van anar creixent en mi, i va començar a gestar-se la dura percepció que hi havia quelcom profundament equivocat en mi, i, per tant, no mereixia res més excepte el que m’estava passant.
Deuria ser en aquells instants quan va començar a fer-se evident que la font de les agressions estava modificant-se: començava a ser jo el que m’agredia a mi mateix amb pensaments i creences que em deixaven igualment bloquejat, avergonyit i culpabilitzat.
BUCLE INTERIORITZAT
Tard o d’hora, arriba el moment en què el patró d’agressió és interioritzat i ens el fem propi. D’alguna manera ja no ens cal un focus d’abús i maltractament extern, perquè ens convertim en el nostre pitjor enemic.
Perquè l’altre aprenentatge inconscient que s’estableix en el nostre interior, agermanat amb la creença de quan perillós és el món, té a veure amb lo profundament inadequat que soc jo. “Hi ha alguna cosa mal feta en mi” o fins i tot “Soc un error” són idees esquinçadores, molts cops inconscients, que ens porten a l’enormement dolorosa sensació que som indignes com a éssers humans i que, per tant, no mereixem res bo en aquesta vida.
Y tot i que també ens generi dolor fer conscient aquest patró, és absolutament necessari adonar-nos d’això per a poder-ho sanar. Som nosaltres els qui ens agredim amb pensaments que ataquen les nostres capacitats i el nostre potencial, que qüestionen la nostra llibertat i poder personal, que neguen i desvirtuen el nostre dret a ser feliços i viure en pau.
Ens boicotegem i bloquegem a través d’aquests maltractaments que ens infligim. I davant d’aquesta paràlisi i bloqueig, com ens és conegut (fins i tot confortable per familiar), acabem abandonant-nos, tractant d’oblidar-nos de nosaltres mateixos i el nostre dolor fins a sumir-nos en les noves culpes que vindran després per a renyar-nos per no haver-ho fet millor.
La pitjor agressió ha passat de procedir de l’exterior, a instal·lar-se en el nostre interior.
PRESA DE CONSCIÈNCIA
Però és gràcies a aquesta comprensió, quan per fi ens n’adonem del que ens estem fent en secret i sense ser-ne conscients, que podem fer quelcom per solucionar-ho.
El primer pas és reconèixer quines coses ens diem, de quina manera ens fem mal, quines paraules o idees usem en contra nostra.
En segon lloc, necessitem entendre què obtenim a través d’aquestes mateixes creences interioritzades. Qualsevol pensament, per perjudicial o nociu que sigui, ens aporta quelcom a un cert nivell. Si no ho fes, ja no el faríem servir… Tot i que sembli una bogeria sense sentit, la creença més autodestructiva és aquí perquè ens ofereix alguna cosa a nivell identitari… i, malgrat el dolor que ens genera, es manté perquè a través d’ella alguna cosa estem guanyant internament.
Esbrinar què és el que obtenim és un aprenentatge indispensable per a entendre per quina raó seguim identificats amb això, i ens resistim a deixar-ho anar.
Finalment, en tercer lloc, tots aquests pensaments i idees amb què ens ataquem condueixen cap a les ferides de la infància que encara no han sanat, així com cap a les emocions que llavors no vam poder (ni vam saber) vivenciar o assimilar.
En reconèixer allò que ens diem, és probable que descobrim opinions o frases que ens ressonin de la nostra infància: potser aquells judicis dels nostres pares, o aquelles mateixes recriminacions, o aquelles veus de rebuig de germans, familiars o fins i tot altres nens/es… O pot ser que no siguin les mateixes paraules, però sí que es repeteixin les ferides i els dolors derivats d’elles: sensacions de vergonya, de culpa, de por o ira… L’important és entendre què no són aquí per casualitat, i que si es repeteixen, és perquè puguem mirar-les, fer-nos-en càrrec per a sanar-les i finalment alliberar-les.
Hem d’atendre aquestes ferides, i per a això és essencial explorar, endinsar-nos i expressar totes les emocions que les mantenen obertes.
Només així, recorrent aquest camí, aprenem a sanar el nostre dolor, abandonar l’estat de supervivència i la por que ens consumeix i paralitza, de manera que puguem recuperar l’estat de confiança que ens retorni a la capacitat d’obertura, autenticitat i gratitud que ens donaven vida quan érem petits.
