CRÉIXER EN
LA POR
La por sempre ens acompanya. D’una forma o una altra, es cola a les nostres vides per enfonsar-nos les expectatives i fer-nos “perdre el control” de la situació. És la percepció que en tenim al respecte la que pot modificar tota la nostra relació amb la por: des de sentir que és un enemic que ens limita la vida, fins a comprendre el seu propòsit i reconciliar-nos amb la seva energia. … Sigui com sigui, el nostre vincle amb el temor farà possible que l’integrem o que ens hi seguim barallant i resistint.
Com entén o percep el món una persona que s’ha criat en la sensació que no hi haurà demà?
Quan algú creix en un entorn de violència, amb agressions periòdiques, no existeix certesa ni promesa d’un futur realista. Ens habituem a viure en una incertesa constant, i tot miratge d’estructura segura o previsible desapareix. L’entorn de seguretat i protecció necessari perquè s’estableixi la nostra confiança en la vida brilla per la seva absència, i ens acostumem a vincular el fet de viure amb el recurrent sabor amarg del perill i l’amenaça.
És cert que aquesta situació ens força a experimentar un present més intens, però el color amb què tenyim aquesta experiència té bàsicament tonalitats de por i estrès constants. No és un present tranquil ni serè, que ens connecta i potència, sinó tot el contrari: agressiu, amenaçador, insegur, desenergetitzant, incapacitador, imprevisible i incontrolable.
A aquesta edat, no existeix possibilitat de control; ens valem dels adults, i la seva atenció i reconeixement és tot el que importa. Si és precisament un adult qui exerceix aquesta violència, la nostra imatge del món es constitueix d’abús i agressivitat, on hi hauria d’haver respecte i amor. I encara que la violència no procedeixi d’un pare (com va ser el meu cas), el fet de sentir-nos exposats a aquest abús, i sense capacitat d’escapar-ne, deriva en una sensació d’incapacitat i invalidació similar.
ENTRENATS EN LA DESCONFIANÇA
Quan naixem, molt aviat comencem a construir la nostra percepció del món, la qual cosa influeix directament en la identitat que edificarem posteriorment. Els primers set anys de vida són essencials per a establir quina serà la nostra manera de ser per a la resta de les nostres vides. Es calcula que durant aquests primers anys de vida adquirim entorn al 70% dels aprenentatges de la nostra vida.
I un dels principals i més elementals és la nostra concepció del món: és molt senzill, si en arribar experimentem violència, agressivitat i abusos (i aquesta percepció pot ja començar a donar-se en període de gestació), el nostre organisme es posa a la defensiva, i entra en mode de supervivència, un estat caracteritzat per l’estrès, la desconfiança, la por i la hipervigilància.
Si, en canvi, experimentem un entorn segur, confortable, respectuós i amorós, el nostre organisme pot relaxar-se, entrar en mode de confiança, i criar-se en la protecció i les cures que influeixen en el desenvolupament del propi potencial.
Per descomptat que aquest condicionament pot anar-se modificant, tot i que és molt nuclear i poderós, pel que és possible que la seva influència sigui una tendència habitual inconscient, on retornem en qualsevol moment de vulnerabilitat. És per això que, més que el nostre rebuig, requereix la nostra compassió, paciència i comprensió. Aquesta és la porta que podem obrir nosaltres: concedir-nos l’oportunitat d’emprar l’amor per a contrarestar la por imperant.
QUÈ FAIG AMB LA POR?
Tots, d’una manera o un altre, establim una relació amb les nostres pròpies pors. Un vincle que, com hem dit, gestem en la nostra infància arran de les nostres pròpies experiències, però també a causa del tipus de relació que veiem, copiem i heretem dels adults que ens envolten. Si la meva família defuig les seves pròpies pors, i les nega o camufla, no és gens estrany que jo acabi fent el mateix.
Existeixen diferents maneres de relacionar-nos amb les nostres pors i, depenent del que hàgim après, tendirem a usar l’una o l’altra per a gestionar i sostenir la seva poderosa energia. Veurem tres formes de relació:
Alguns, per exemple, vam aprendre a negar-les o ignorar-les. En aquest cas, era tan esquinçador el dolor de permetre’ns sentir-les, que vam establir l’estratègia de fer veure que no eren allí. Això, per descomptat, no significa que deixin d’existir, sinó que simplement passen a formar part de la nostra ombra; és a dir, deixem de fer-nos conscients de les pors i les enviem al nostre inconscient, des d’on, totes les nostres resistències, continuaran influint en la nostra vida.
En aquest cas, el problema té a veure amb el reconeixement que, en veritat, tenim por… ja que la “manca” del mateix pot haver-se convertit en part nuclear de com ens veiem a nosaltres mateixos. Arribats a aquest punt, és probable que ens omplim la vida de coses per a evitar sentir els nostres temors i el buit intern i vulnerabilitat que sovint els acompanya. I que preferim experimentar un cert nivell de separació o aïllament de la vida i les relacions socials a fi d’encobrir el nostre malestar derivat d’això.
"HE DE SUPERAR-HO"
D’altra banda, un segon tipus de vincle amb la por emergeix de la nostra voluntat de superar-la; que és el mateix que l’anhel i esperança d’eliminar-la. Aquesta postura és potser la més estesa a nivell social, i s’alimenta de la lògica idea que les pors són aquí per a sobreposar-nos a elles i fer-nos millors persones, més valentes i completes. Ens porta a percebre els nostres temors com a obstacles i esculls dels que hem d’alliberar-nos… com a desafiaments a vèncer per a acostar-nos al nostre objectiu de ser, algun dia en el futur, finalment feliços.
Quan emprem aquests dos tipus de relació és habitual que existeixi ja un judici negatiu respecte a la idea de “tenir por”, molt associada a un ideal d’identitat determinat (“cal ser valent/a“, “la por ens limita“, “els covards són febles“, etc.) i a la concepció que continuarem estant a mig fer fins que ens sentim totalment lliures de temors. En altres paraules, totes dues opcions surgeixen del temor a la pròpia por, considerant que és una emoció que ha de ser erradicada per a poder ser “nosaltres mateixos” i assegurar-nos la pau.
Però hi ha una tercera opció, menys extesa potser, que implica una relació menys agressiva i temerosa amb la por: acceptar-la i atendre-la.
ATENDRE EL MEU TEMOR
Quan acceptem la por, bàsicament significa que deixem de barallar-nos i lluitar contra ella: l’estem permetent existir i, malgrat els nostres judicis, ens obrim a la possibilitat que potser aquesta por contingui algun tipus d’aprenentatge o lliçó per a nosaltres.
Aquesta postura modifica radicalment la nostra relació amb la por: per primera vegada deixem d’intentar escapar d’ella cap a fora, i ens donem el permís d’atendre-la i sentir-la. La nostra mirada se centra en donar-li espai i explorar-la, en lloc de tractar d’eliminar-la perquè no sigui aquí. Comencem a sentir curiositat per ella, com es desenvolupa i expressa en el nostre cos, quines sensacions l’acompanyen i amb quina mena de pensaments s’associa.
Ens interessa investigar també el per a què és aquí, quina és la seva intenció i el propòsit de la seva presència; comprenent que tot el que existeix en nosaltres té la seva pròpia raó de ser. En tot aquest procés d’obertura ja estem donant marge a la confiança, a creure que la seva existència té algun sentit, i tenir fe en què, sigui per al que sigui, si existeix la por necessita ser mirada.
Perquè quan desconfiem de la presència de la por en les nostres vida, la detestem i rebutgem, pensant que tan sols ens aporta dolor, paràlisi, culpa i vergonya. Tenim por de la por, i ens convencem que necessitem lluitar contra ella, costi el que costi, perquè no ens pugui dominar.
PORTA A LA VULNERABILITAT
El problema, per tant, no és tenir por… sinó creure’m que no hauria de tenir-ne i jutjar-me per això. Perquè al no assumir els meus temors, deixo de reconèixer una part de la meva que em genera culpa o vergonya; i tan aviat m’avergonyeixo de mi o em culpo, deixo de sentir amor per mi mateix/a.
Més enllà d’entendre les raons de la poderosa cuirassa de la por i les seves influents lents, puc entendre que és una companya de vida no sempre confortable ni desitjable. I assumint quan lògiques i comprensibles resulten les nostres dificultats i resistències que se’n deriven, és necessari parlar també de les possibilitats que se’ns concedeixen a través d’aquesta situació.
La porta a la vulnerabilitat és un peatge inevitable per a l’ésser humà. Tant fa quin hagi estat la seva experiència vital; com en la mort, aquí no existeixen diferències. Sigui a través de malalties, dols, morts, successos o desgràcies, tots estem exposats a l’íntim i profund abisme de la pèrdua. Ningú se’n salva de contactar amb la seva vulnerabilitat en un moment o un altre de la vida…
En el nostre cas, ja coneixem la principal porta d’entrada. Això es converteix en una certesa indiscutible després d’una infància o adolescència plagada de tantes incerteses.
UN LLOC DE PAU
La nostra via d’accés a la vulnerabilitat, tan propera per aquells qui ens alimentem de la por i la inseguretat durant anys, és un camí directe als autèntics aprenentatges que proporciona la vida; aquells que ens transformen, ens connecten i ens enriqueixen internament.
El nostre espai de vulnerabilitat, un cop travessem el pànic que ens produeix mirar-lo i quedar-nos en ell, és un lloc de pau, sensibilitat, connexió i màgia. On descobrim quina és la nostra veritable naturalesa, i entenem que, malgrat tota la por i el dolor, sempre hi ha una oportunitat per a l’amor.
Però per a contactar amb això, precisem d’una empenta de valentia per a provar-ho per nosaltres mateixos. I, per a això, a vegades potser necessitem que algú ens acompanyi en aquest delicat, emotiu i profundament bell procés.
Aquest és el mirall que tots necessitem a vegades per a recordar-nos quin és el nostre autèntic reflex quan hem oblidat els qui som realment.