EL MEU ÚNIC
PROBLEMA
El meu únic problema és la creença en que em falta alguna cosa… Que estic convençut de que no tinc i em manca quelcom esencial, i que, per tant, necessito aconseguir-ho per a poder ser, finalment, feliç i quedar-me en pau. La inqüestionable identificació amb aquesta idea em porta a cercar eternament allò que crec no tenir, impedint-me viure aquest moment present.
L’altre dia, realitzant els exercicis del Curs de Miracles, vaig repassar l’alliberadora veritat d’aquesta sentència: “el meu únic problema és la separació… i en realitat no existeix”. I, de sobte, vaig prendre plena consciència d’això. Tots els meus problemes, conflictes i dificultats procedeixen d’aquesta percepció interna.
Sempre que considero tenir un problema, prové de la sensació d’estar separat de la solució. I què seria la solució? Més enllà de la forma que prengui per a cadascun de nosaltres, aquesta sensació sempre comporta la promesa i esperança de sentir-me tranquil i en pau: feliç.
És a dir, quan ens percebem en un problema, estem convençuts que no existeix la pau, i que necessitem solucionar-lo, corregir-lo o eliminar-lo per a aconseguir aquesta anhelada pau de nou.
Però què suceeix, realment, quan aconseguim solucionar un problema? Aconseguim potser quedar-nos en pau? I, en cas afirmatiu, durant quant de temps es manté aquesta pau?
PROMESES DE PAU FUTURA
La pau mai roman en el mateix lloc que jo, quan miro des dels ulls de l’ego… que és la mirada de la separació. M’he cregut separat de la pau, per a així poder sobreviure com a ego, amb els seus objectius i propòsits que, per la seva banda, anhelen, prometen i lluiten per a obtenir aquesta mateixa pau que mai arriba del tot.
En totes bandes veig i m’esperanço amb les expectatives de salvació: “això sí que funcionarà”, “quan arribi aquest dia”, “quan aconsegueixi això”, “quan se solucioni”, “quan s’acabi”, “quan, quan, quan…”.
Totes les meves esperances de salvació són en va. S’esvaeixen tant quan aconsegueixo el que esperava, m’alegro mig minut i començo a buscar una altra cosa, com quan no ho aconsegueixo i em frustro perquè “la vida em posa traves” o la gent està “en contra meva”.
Aquest és el sistema de l’ego, centrat en la manca i la necessitat, la promesa de salvació, la cerca de solucions, la frustració… i torna a començar. Un sistema construït sobre la inqüestionable idea de separació.
SEPARAT DE LA FELICITAT
Quan crec que estic separat del que m’aportarà pau i felicitat, la vida sencera es converteix en una lluita per a obtenir-les, guanyar-les, barallar-les, exigir-les o suplicar-les. Sigui un cotxe, un treball, una parella, un viatge, millor sou, millors amics, més clients, millor sort, més diners, més salut, més amor, menys desgràcies, menys problemes…
Prengui la forma que prengui, a ulls de l’ego, la pau i la felicitat que tots anhelem queda oculta darrere d’uns certs ídols i promeses, separant-lo de nosaltres i d’aquest mateix moment present.
La separació que teixeix la nostra percepció és tant a nivell de la forma com del temps. La felicitat és allà fora, en això o allò altre, i en el demà. Des d’aquesta perspectiva l’ara és sinònim de buit, mancança i escassetat, i la nostra solitud de tristesa i infelicitat.
Aquí és on el qüestionament de la nostra percepció pot ajudar-nos.
El meu únic problema és la meva creença en la separació… una separació que, malgrat el meu absolut convenciment, no és real. Qüestionar aquesta idea significa que, en realitat, no estic (ni mai he estat) distanciat de la pau, l’amor o la felicitat. Però m’he cregut que sí.
Pràcticament tota l’educació del món m’ha portat a convèncer-me plenament que és així… I els ulls del meu cos ho corroboren en distingir tantes formes com cossos separats percebo al meu voltant.
Però quan poso totes les meves esperances de salvació en l’exterior, els altres i el futur… m’estic condemnant a no sentir-me mai ple i satisfet en el present.
Perquè és només aquí i ara, on el vel de les formes cau i descobrim la unitat, que és possible la pau i la felicitat. Ja que felicitat i pau, com l’amor, tan sols existeixen en el present; i en aquest mateix espai habitem nosaltres, quan deixem anar la percepció dividida de l’ego.
LA RECERCA EN QUE EM PERDO
En adonar-me que aquesta pau i aquesta felicitat que tant he buscat no estan en cap lloc ni temps futur, ni tampoc en ningú extern a mi, la meva percepció del viure es transforma. Ja no hi ha falses esperances de salvació futura que em temptin a continuar buscant, sinó la certesa que tota cerca que em distanciï de mi i d’aquest instant derivarà en una nova frustració.
I puc llavors comprendre que la pau i la felicitat que vaig imaginar per quan es complissin els meus desitjos, si la puc imaginar és que la puc sentir. I si l’estic imaginant, ho estic fent ara. I si imagino que la sento, és que també l’estic sentint en aquest precís instant present.
I si la sento ara… per a què moure mar i cel, i barallar-me amb el món sencer, per a aconseguir sentir justament allò que estic sentint ara?
Simplement perquè he cregut que no està en mi. Que haig de guanyar-me-la, que haig de merèixer-la fent tal o tal altra cosa… Que em cal aconseguir-la amb esforç i la suor del meu front. Que no seré digne de viure aquesta pau ni aquesta felicitat fins que demostri el que valc, que soc vàlid, digne, que m’ho he guanyat a pols…
DIGNE DE MERÈIXER
Tota aquesta fantasia de posar condicions a la pau i la felicitat que ja puc sentir ara, i posposar-la per a un demà que compleixi tots els requisits, procedeix d’una altra profunda creença que és també la base del nostre ego: no soc digne i, per tant, no mereixo.
Estic convençut que haig de fer el que faci falta per a demostrar que soc digne. I quan demostri que ho mereixo, llavors sí, aleshores m’hauré guanyat el premi de la pau i la recompensa de la felicitat.
I qui establirà que ja m’ho mereixo i soc digne d’això? Doncs el món que m’envolta, ple d’altres persones que potser se senten igual d’indignes i inmereixedores que jo (la separació no existeix, recordes?), amb els seus propis judicis, allunyats de la pau i la felicitat, dictaminaran que ja he passat la prova.
Tot i que després hauré també de passar l’examen del meu propi ego, amb les seves creences, crítiques, queixes i valoracions, per a acabar de validar l’opinió del món… i així acabar de convèncer-me que sí, ara sí, “ja pots sentir-te feliç i en pau”. “Però ara no ho espatllis!… perquè sinó, perds tot el que has guanyat!”
RES A RESOLDRE
El camí de l’ego és la via de la separació, per la qual cosa no és possible que l’ego condueixi a una felicitat real i duradora. Si el meu únic problema és la meva creença en la separació… és en adonar-me que no estic separat de la meva pau, ni de la meva felicitat, quan comprenc que mai va existir, en veritat, aquest problema.
La meva felicitat sempre ha estat aquí, al meu abast, tan sols vaig haver de deixar de convèncer-me que no n’era digne ni mereixedor, per a experimentar-la; que em calia guanyar-me-la, ni demostrar res, només havia d’obrir-me a sentir-la.
I quan vaig descobrir que la destinació de tota la meva recerca era quedar-me just on aquesta havia començat, vaig comprendre que l’única salvació possible passa per aprendre a rescatar-me a mi mateix en aquest mateix moment present.