Omet al contingut
  • Roger 

ELS SECRETS
DE LA VERGONYA

maltractament a la infància - secrets, vergonya, aïllament, desconnexió, solitud, silenci, repressió, culpa, indignitat

Existeixen moltes formes de vergonya, però, en el seu origen, totes elles s’alimenten de la idea “No estic bé tal com soc“. Aquesta creença, instaurada a la base de la nostra identitat, germina en les principals ferides d’indignitat i no mereixement. Si percebo que hi ha quelcom dolent en mi, deixo de sentir-me digne… i si no soc digne, començo a percebre que tampoc mereixo alegria, pau ni felicitat.

Una de les coses que més recordo de la meva infància, i sobretot adolescència, és el vot de silenci que vaig mantenir respecte al que vivia a casa. D’alguna manera va ser una promesa “no oficial” a la meva mare, un acte de lleialtat cap a ella i la meva família. I així es va gestar el nostre secret familiar, forçat per la por, en nom de la vergonya, i sostingut per la culpa… Com gairebé tots els secrets.

Els presumptes temors que servien de pretext eren diversos: els nens no ho entendran, l’escola o la gent ens jutjarà, són coses familiars, a ningú li importa el que ocorre a casa, els veïns parlaran de nosaltres o ens miraran, generarem mala fama o reputació, etc…

maltrato infancia secretos silencio represión vergüenza

La raó principal, en essència, va ser una sola: no hauríem d’estar vivint això, ho ocultarem perquè ningú ho sàpiga. I així vam estar anys, esperant, potser, a que tot passés i se solucionés per si sol. Potser algun dia… La realitat va ser una altra: la situació ens va obligar a que, a poc a poc, se sabés… al marge dels nostres intents de controlar-ho i contenir-ho.

Però, en aquells dies, el secret i la meva vergonya ja m’havien allunyat emocionalment de la gent. A mi i a la meva família. Avergonyit de la meva història familiar, contingut per temor a les conseqüències, el meu secret em va portar a callar, considerant que les meves coses no mereixien espai ni expressió i, en el seu lloc, els temes dels altres havien de ser atesos i prioritzats perquè no es notés tot el que callava la meva ànima.

És important comprendre que el paper que va jugar la meva mare va ser sempre per al bé comú de la família. Per descomptat, ho va fer el millor que va poder i va saber. Aquí no hi ha culpables ni judicis que ens serveixin. Tots vivim la mateixa vergonya i la mateixa por, i vam ser víctimes del nostre propi silenci. Perquè aquest silenci, encara que pretengui ser útil, acaba sempre sent nociu; i genera sempre el que pretén evitar: callem per a no ser exclosos de la mateixa societat de la qual acabem excloent-nos per a evitar que se sàpiga el nostre secret. Aquesta és la paradoxa del secret.

QUI SOC SI NO EM COMPARTEIXO?

Un dels aprenentatges de la vida dels qui vivim abusos i no ens permetem parlar d’això ni explicar-ho, és la invalidació emocional a la qual ens sotmetem a nosaltres mateixos.


La vergonya, a través del silenci, ens tanca al món: ens aïlla, ens desconnecta i allunya dels altres. Ens aparta, en definitiva, de la vida.

maltrato infancia aislamiento desconexión soledad secretos silencio represión vergüenza

Aprenem a prioritzar als altres, a vegades perquè traiem importància a allò nostre i avantposem els demés, a vegades perquè concedir espai a allò propi significa entrar on tenim prohibit entrar, i hi ha risc de que l’emoció (reprimida i oculta) tregui el cap i el secret pugui ser revelat. I un secret familiar d’aquesta índole i magnitud requereix de tot el nostre compromís i fidelitat envers la família.

Guardar-lo significa madurar de cop, ser un igual i formar part del clan familiar; mentre que explicar-ho, a una certa edat, és sinònim de trair a la família (o al membre amb qui hàgim establert aquesta promesa).

Ens connecta, per tant, amb ferides emocionals com la del rebuig (al no acceptar el que sentim i negar-ho), la d‘humiliació (en avergonyir-nos de qui som i el que hem viscut), i la d’injustícia (ocultant el que sentim, i considerant que no valem pel que som sinó pel que fem).

En callar i guardar-nos el que vivim per vergonya, estem invalidant el que estem vivint. Ho jutgem com a incorrecte, jutjant-nos a nosaltres amb això, portant-nos a considerar que no som dignes de la vida que vivim. Amb el nostre silenci, invalidem el que som ara. Neguem la vida que estem sent.

maltrato infancia aislamiento desconexión soledad secretos silencio represión vergüenza

EL PLAER D'ALLÒ OCULT

Mantenir un secret, encara que ens allunyi del món i “artificialitzi” les nostres relacions, també ens aporta una certa sensació de benestar compensatori. La nostra identitat pot reforçar-se amb la idea que som més del que la gent sap o veu; potser generem misteri en els altres, o creguem que en el nostre silenci resideix una força i una vivència que sorprendria a d’altres, o que ningú imagina tot pel que hem arribat a passar…

En el meu cas, reconec el plaer ocult que em va aportar el meu secret: fruit de l’arrogància i la necessitat de reconeixe’m a mi mateix des d’una certa superioritat, jutjava com a trivials i nimis els problemes adolescents dels meus amics. Però si buscava posar-me per damunt era precisament perquè ja m’havia situat per sota abans.

maltrato infancia aislamiento desconexión soledad secretos silencio compartir placer

Un secret, mantingut durant el temps, sempre cuida i protegeix algun aspecte de la nostra vida: fins i tot les lleialtats i compromisos familiars que ho sustenten estan recolzades sobre una base de respecte i amor.


Participant d’aquest secret creiem guanyar l’afecte i reconeixement de la família, i això és tot el que anhelem quan som nens o nenes. És així com aconseguim pertànyer, i evitem el pànic d’una possible i solitària exclusió.

COMPARTIR ALLÒ VISCUT

Per a mi, fins i tot escrivint o parlant sobre això ara, m’implica la sensació d’estar gestant una petita traïció a la meva família; i, sobretot, al meu germà. Però reconec que la importància de parlar i compartir això és major que totes les meves pors, ja que en posar veu al silenci, també poso dignitat a la meva vergonya.

maltrato infancia aislamiento desconexión soledad secretos silencio compartir

Compartir allò viscut és en realitat alliberador per a tot el clan, ja que representa un acte d’amor i reconeixement, posant el dolor i la por damunt de la taula perquè tots puguem participar de la seva presència compartint també el nostre. I aquest acte de valentia que és compartir el dolor i la vergonya pròpies mai podrà obrar en contra de l’amor que sento ara per la meva família. Sinó que el reforçarà a l’abraçar-lo i fer-lo visible.

Reconèixer, donar espai i validar els secrets, comprenent per què van ser necessaris en el seu moment, és la millor manera de lliurar-nos a tots de les cadenes que per vergonya i culpa ens van immobilitzar durant tant de temps.


Perquè fins i tot la nostra vergonya, i la ferida d’indignitat que protegeix, mereixen i necessiten de la nostra comprensió, respecte i compassió. I és que qualsevol judici i rebuig restitueix i amplifica la indignitat i culpa que ja la sustenten.

Només l’amor sanarà el que amb por ha estat danyat.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Responsable: Roger Giménez Roig.
Finalidad: La finalidad de la recogida y tratamiento de los datos personales que te solicito es para gestionar la consulta o los comentarios que realizas en este blog.
Legitimación: Tu consentimiento explícito de que quieres recibir esta información.
Destinatarios: Los datos que me facilitas están en mi servidor de web y email OVH y en los servidores de Google Drive, todos ellos cumplen con la RGPD.
Derechos: Podrás ejercer tus derechos de acceso, rectificación, limitación y suprimir los datos en roger@amatutrauma.com así como el derecho a presentar una reclamación ante una autoridad de control.

maltractament a la infància - secrets, vergonya, aïllament, desconnexió, solitud, silenci, repressió, culpa, indignitat, lleialtats, familia, compromisos
Abrir chat
1
Bienvenid@ 🙏
Si puedo ayudarte en algo, no dudes en preguntármelo. ¡Gracias!