L' AMOR
QUE SOM
D’una forma o una altra, l’amor sempre està “present” a les nostres vides. Generalment el vivim amb la percepció d’absència, ja que sentim que el vam perdre, que encara no l’hem obtingut o que se’ns va sostreure. És l’estat que més desitgem i que marca la direcció de tots els nostres actes, com a mínim a nivell conscient. Però es pot assolir l’amor mentre el visquem com a propòsit?
Per dur, difícil i impossible que ens sembli, tota situació de vida, per problemàtica o dolorosa que la considerem, ens recorda, convida o condueix a l’amor.
Evidentment que no podem veure això quan estem “atrapats” en aquestes situacions de dificultat o conflicte… A vegades suceeix que una consciència humana sobrepassada pels esdeveniments de sobte pren consciència i connecta amb això en esfondrar-se tot el seu món i tocar fons. Però no sempre és així. De fet, generalment solem sentir just el contrari: que l’amor ens ha abandonat.
Sovint, els grans problemes o conflictes vitals ens empenyen a llocs d’extrema incomoditat, dolor o patiment. I és a través d’aquestes vivències, que ens serveixen de contrapunt i contrast, que se’ns desperta la imperiosa necessitat i aflora l’anhel de reconnectar amb l’amor i la pau que creiem haver perdut.
EL QUE ENS MANCA
L’amor es presenta aleshores com una projecció del que ens falta i, per extensió lògica, en objectiu i desig d’allò que necessitem. Com l’ombra del que hem estat privats i, per consegüent, hem d’aconseguir, l’amor emergeix com una promesa de salvació.
Tots tenim una idea interna del que significa l’amor al llarg d’una vida. Tots disposem d’un record, ja sigui en forma de profunda experiència transformadora o de lleugera sensació, que ens retorna i retrotreu a l’amor.
I que, per descomptat, ens permet contrastar situacions i comparar-les amb la imatge ideal que hem construït en les nostres ments: “tant de bo això fos diferent o hagués ocorregut d’una altra manera”.
Però la pregunta és: ens sentim dignes de viure l’amor? Creiem realment que ens ho mereixem? La resposta fàcil és “sí”… qui, a simple vista i en el seu entendiment, diria el contrari?
(NO) M'HO MEREIXO
La realitat és que, molt sovint, som nosaltres mateixos els qui boicotegem la possibilitat d’experimentar l’amor o sentir-nos estimats. Sense adonar-nos, ja que solen ser moviments inconscients, emprem pensaments de l’estil “tot va massa bé” o “alguna cosa ha de passar, això no és normal”; o directament torpedinem relacions o situacions perquè ens sorprén que estiguin anant singularment bé.
A vegades arran de creences internes respecte a nosaltres mateixos, que invaliden el nostre dret a l’amor, com el nuclear “no m’ho mereixo” o “no ho he fet bé”, o els clàssics “no puc”, “no hauria”, “soc incapaç”…
Altres a causa de la culpa i vergonya profundes de considerar que no hem de ser feliços, amb idees vinculades als altres, com: “en un món amb tantes desgràcies, com puc jo gaudir?”; o “Amb tot el que sofreix la meva família (o parella, o qui sigui), com podria estar jo bé?”.
Però si ens tanquem a l’amor no és perquè sí. No és perquè siguem estranyament masoquistes. La majoria de nosaltres vam aprendre a veure el món d’una manera molt concreta: si em porto bé, si faig el correcte (segons la opinió dels adults que m’eduquin) obtindré la nutritiva i insubstituïble recompensa de l’amor.
L' AMOR COM A INTERCANVI
Ja fos en forma d’aprovació i acceptació, d’admiració i validació, d’atenció i afecte físic, de presència emocional; o simplement per contrast amb els habituals judicis, bregues, renys, crítiques o recriminacions; o fins i tot per mitjà del lleu plaer d’evitació d’una violència o abusos recurrents…
Cadascun hem après a complaure les voluntats i necessitats dels nostres adults per a poder rebre la seva mirada d’amor, i sentir així que existíem i podríem sobreviure.
Per molt bé que tractessin d’educar-nos, la majoria de nosaltres vam aprendre que només obtindríem amor (i en aquelles edats “amor” és sinònim de “supervivència”) si n’érem dignes i mereixedors. I com ens n’havíem de fer dignes i mereixedors? Doncs complint els requisits i condicions que el món que ens va acollir ens va imposar.
Aquestes condicions externes van ser interioritzades ja fa molt de temps, i es van convertir en certeses inqüestionables per a cadascun de nosaltres.
“Si no m’esforço”, “si no aconsegueixo això”, “si no m’ho he guanyat (amb la suor del meu front)”, “si no escolto a…”, “si no faig cas (o soc obedient)”, “si no soc bo, o just, o correcte, o…”, són alguns tipus de creences que ens supediten a sentir-nos estimats o feliços només si complim amb el rol de “nens bons” que esperaven i agradava als nostres pares.
Però també hi ha creences que ens condicionen a tot el contrari: “si no lluito”, “si no em rebel·lo”, “si no demostro que…”, “si em relaxo massa…”, “si no em protegeixo o em defenso”, “si no crido l’atenció”, “si no em veuen (al preu que sigui)”… En aquest cas, potser trencar amb l’esperat i destacar costés el que costés va ser el que ens va permetre sobreviure.
EL MALTRACTAMENT DE LA INDIGNITAT
només podré sentir i viure l’amor
quan aconsegueixi ser plenament
digne i mereixedor d’ell.
Mai… i ara.
Hi ha dues maneres de respondre a aquesta pregunta: mai succeirà si continuo tractant d’aconseguir guanyar-m’ho, o simplement espero que les condicions es compleixin i jo em senti mereixedor que l’amor m’arribi des de fora, per a així poder salvar-me.
I, alhora, això només podrà ocórrer ara perquè únicament en aquest etern moment present és quan puc arribar a experimentar l’amor amb mi i cap al meu mateix.
Perquè l’amor que anhelo que procedeixi de l’exterior sempre estarà supeditat a que me’l guanyi, el baralli, el competeixi o l’obtingui, falsejant-me a mi mateix a costa de complir expectatives impossibles de satisfer.
Des d’aquesta postura exigiré amor, el demanaré, el suplicaré, buscaré, pidolaré, imploraré, intercanviaré, manipularé, compraré, em vendré i prostituiré, complauré, obeiré… perquè algun ànima compassiva em recompensi amb engrunes d’amor que, en realitat, mai em podran satisfer, doncs jo mateix no acabo de creure’m que siguin reals, autèntiques i duradores. Ja que, a més, en qualsevol moment podrà retirar-me aquestes mostres, arrabassant-me el poc que havia aconseguit perquè acabi sentint-me enganyat, traït, abandonat, rebutjat o humiliat.
L' AMOR QUE NO ES GUANYA
En definitiva, l’amor que m’he de guanyar, no és amor real. És tan sols una transacció, és diners a canvi d’un treball, una professió que complagui i estigui aprovada per l’altre: l’ “atorgador o dispensador d’afecte” que, d’altra banda, també demandarà i exigirà la seva quota del nostre amor a canvi.
L’amor que aflora de nosaltres, des d’endins, no està condicionat per res, a excepció de la nostra presència i la nostra consciència arrelades en aquest instant present.
Perquè té a veure amb la nostra pròpia naturalesa, la nostra autèntica manera de ser, el nostre estat de confiança essencial, amb el que naixem, abans d’aprendre a complaure i adaptar-nos al món.
És l’amor que som… que estava abans de qualsevol experiència humana, i continuarà estant quan la forma del cos s’esvaeixi per a alliberar l’amor del que es compon la nostra ànima.
Mentre estem vivint sota les ferides d’indignitat i no mereixement, en prou feines som conscients de l’amor que ja som (ocult precisament darrere d’aquestes mateixes ferides).
Però és precisament a través de totes aquestes situacions de vida (per dures i injustes que ens semblin) que comencem a fer-nos conscients del que hem oblidat ser.
EL QUE AMAGA EL PRESENT
Com a ombres desitjables del que creiem que ens manca, com a miratges de l’anhel del que ens agradaria merèixer, el nostre dret a l’amor va emergint de mica en mica… A vegades per mitjà de doloroses frustracions i privacions vàries, amb aspecte d’injustícies o càstigs, però l’amor sempre és aquí, com un bri de promesa que ho embolcalla tot, com un horitzó d’esperança que ens manté en moviment.
Però no és fins que m’adono que ja mereixo i soc digne d’amor pel fet d’estar viu, que deixo de buscar-lo en les promeses i esperances d’un futur que mai arriba, i començo a trobar-lo en aquest mateix moment present que sempre ha estat aquí amb mi.
Només aquest instant present
ha estat sempre al me costat,
i mai m’ha abandonat.
La seva composició és única,
doncs que està fet de
la mateixa presència d’amor
que va crear el meu Ésser.
No hi ha separació real entre
aquest moment i la vida que jo soc.
Jo i aquest instant som Un,
i tots dos ens reconeixem,
en l’Amor que ja som.