NEGAR LA MEITAT
DE LA VIDA
El nostre principal problema és que no volem viure la meitat de la nostra vida. Pot semblar-nos dur i incòmode d’escoltar, però si som honestos amb nosaltres mateixos podrem adonar-nos de quanta veritat s’amaga en aquesta afirmació. Quan rebutgem la meitat del que vivim, rebutgem també la meitat del que som.
Ens hem posat en contra de la tristesa, hem donat l’esquena a la ràbia, i defugim de la por. I, malgrat els nostres esforços, ens les arreglem per a seguir ancorats a totes elles.
O potser es degui, precisament, a aquests mateixos esforços per evitar-les, que s’haguin instal·lat en les nostres vides. A través del nostre persistent desig d’eliminar-les, un anhel vital camuflat d’esperança, les ancorem encara més en la nostra consciència.
DEIXAR-NOS SENTIR
Però què passaria si ens les deixéssim sentir? Ho has pensat alguna vegada? Cadascuna d’elles ens retorna a un lloc que ens aterreix, és per això que les defugim. Però més enllà de la sensació corporal lligada a l’emoció, i a l’altre costat de les creences i pensaments que les alimenten, tan sols hi ha una cosa: vida.
A vegades adquireix la imatge d’un buit, unes altres es percep com a pura intensitat, energia en vibració a la qual alguns hem anomenat dolor, la percepció d’una profunditat que transcendeix la nostra persona. Però, al cap i a la fi, no és més que vida.
Si està succeint ara, si esdevé aquí mateix, on estem vivint la nostra experiència humana… llavors és vida. I si la rebutgem, no ens estem oposant a la meitat de la nostra vida: l’estem rebutjant tota.
Perquè la vida està succeint inseparable a cada moment. I no entén de divisions o separacions… Si no volem veure una part, estem negant-nos a veure-la tota.
I qui som nosaltres separats de la nostra vida? Qui som sinó vida mateixa amb aparença humana? Encara que ens haguem identificat amb una forma, aquesta no pot escindir-se ni escapar del moment present… Per tant, no podem separar-nos de la nostra vida. Ni, tot i que ens desagradi, tampoc podem evitar el que aquesta ens porta.
Perquè som vida. Som emoció, sensació i pensament. I encara més que això: som la consciència que experimenta aquesta emoció, sent aquella sensació i observa aquest pensament.
Som pura percepció de vida, de l’instant present tal com transcorre.
Quan evitem sentir, estem evitant la nostra vida.
I si evitem viure, ens evitem a nosaltres mateixos.
Ens rebutgem, ens abandonem, ens maltractem, ens ignorem i ens avergonyim.
És a dir, reforcem, un cop i un altre, la nostra ferida d’indignitat original.
La mateixa que ens fa creure que hi ha quelcom dolent en nosaltres.
Perquè per a sentir-nos dignes, només necessitem una cosa:
validar el que sigui que estem vivint o sentint ara.
Acceptar, acollir, bentractar, atendre i dignificar la nostra ferida.
Acceptar, acollir, bentractar, atendre i dignificar la nostra vida.