En un món en que percebem separació per tot arreu (persones, ideologies, països, espècies…) són extremadament necessaris els recordatoris de la unitat que rau sota totes les nostres aparents diferències. I una de les formes més ancestrals d’unió amb l’entorn i els éssers que ens envolten és la música.
Sovint creiem que necessitem modificar tot el que ens envolta per a poder estar en pau. La idea de canviar el món per a millorar-lo és una constant en tota època i societat. Ara bé, és possible modificar realment quelcom extern si abans no ens revisem a nosaltres?
Quan sentim vergonya, bàsicament percebem una humiliant sensació d’indignitat. De que alguna cosa interna molt profunda en nosaltres està equivocada, de que ja de base estem malament. Es així com perdem la connexió amb nosaltres mateixos, desvinculant-nos de l’energia vital que ens ha sostingut des de que vam néixer.
Davant del bloqueig d’una emoció concreta, ens pot donar la impressió que aquesta emoció no existeix en nosaltres: com no la sentim, no està. La realitat és que pot seguir present a la nostra ombra inconscient, des d’on condiciona tota la nostra vida. Res pot desaparèixer des del rebuig, sinó que s’integra des de l’acceptació.
No veiem el món tal com és, sinó que el percebem segons el color i les particularitats de les ulleres que duem posades, a través de les que projectem una imatge concreta d’aquest mateix món. Creiem que aquesta imatge és la veritat, sense adonar-nos de que al percebre la realitat no l’estem veient realment: l’estem interpretant.
EL QUE VA VIUREEL MEU NEN Sigui el que sigui que va viure el meu nen a la seva infància, ho està revivint ara un cop i un altre… amb menor o major intensitat, però la seva història es repeteix… Llegiu més »El que va viure el meu nen
Ens cal tot el temps i espai del món per a donar-nos permís a sanar. La paciència que necessitem amb nosaltres mateix@s és una aposta absoluta a la confiança: es fe cega cap al mateix regal d’existir. És agraïment al passat i entrega al moment present tal com s’està produïnt.
COMPARTIREL DOLOR El dolor ja està en nosaltres i, malgrat els nostres esforços i resistències, l’experimentem a través de múltiples vies. Quan tractem d’evitar sentir-lo, sol ser habitual que de sobte el comencem a trobar en altres llocs, com en… Llegiu més »Compartir el dolor
Si a la nostra més tendra infància rebem violència del nostre entorn, aprenem que l’agressió és part indissociable de la vida. Fins i tot podem arribar a integrar que és una conseqüència natural o merescuda arran de certes accions o situacions. Des d’aquest moment, un patró d’autoagressió queda marcat i establert en el nostre interior.
Existeixen moltes formes de vergonya, però, en el seu origen, totes elles s’alimenten de la idea “No estic bé tal com soc“. Aquesta creença, instaurada a la base de la nostra identitat, germina en les principals ferides d’indignitat i no mereixement. Si percebo que hi ha quelcom dolent en mi, deixo de sentir-me digne… i si no soc digne, començo a percebre que tampoc mereixo alegria, pau ni felicitat.