EL QUE VA VIURE
EL MEU NEN
Sigui el que sigui que va viure el meu nen a la seva infància, ho està revivint ara un cop i un altre… amb menor o major intensitat, però la seva història es repeteix fins que decideixi entrar en ella i el dolor que aquesta guarda. Reviure la meva ferida m’ofereix l’oportunitat d’integrar aquesta part, plorar-la, assumir-la i descobrir la lliçó que, malgrat tot, amaga.
El que va viure el meu nen/a en el passat, ho visc jo encara avui.
Segueixo experimentant-ho cada cop que alguna cosa hem recorda aspectes o detalls del que va succeir aleshores. I això és perquè el meu nen/a segueix viu dins meu. Qualsevol situació que em connecti al que va viure el meu nen, em retorna novament cap a ell. Pren el control sobre mi, i el seu dolor, la seva vergonya i la seva ferida em poseeixen.
Però hi ha una raó per a això… Per aquest motiu no és útil lluitar contra aquest fenomen, ni rebutjar al meu nen, les meves emocions o la meva infància.
El que va viure el meu nen/a, no ho va poder integrar. No va saber com sostenir-ho, respirar-ho o acceptar-ho. És possible que entrés en shock i es bloquegés, o potser fugís de la sensació i es refugiés a la seva imaginació…
O pot ser que cedís la seva voluntat i es rendís per a complaure i sobreviure. O fins i tot podria haver simulat no sentir, desconnectant-se de sí mateix i fent veure que no l’afectava.
Diversos són els mecanismes o estratègies d’evitació que va poder aprendre el nostre nen/a llavors… però una sola es la solució per a que nosaltres deixem d’evitar-lo a ell ara: permetre’ns sentir el que sigui que no va poder sentir aleshores.
INTEGRAR LA PART EXCLOSA
I l’única raó per a fer-ho és que, mentre no ens permetem reviure-ho, la vida ens portarà recordatoris constants i repetius per què mirem el que no estem mirant. Perquè la vida no exclou res, i el nostre repte d’aprenentatge comporta la integració de tot allò que hem mirat d’excloure amb el pas dels anys.
El que va viure el meu nen/a, ho torna a reviure un cop i un altre… a vegades amb menys força, altres amb major intensitat. Però si ho reviu és, senzillament, per a donar-me l’oportunitat a mi d’integrar aquesta part, assumir-la i esbrinar la lliçó que amaga.
Perquè el meu nen/a no va ser capaç d’experimentar-ho en profunditat, potser es va desbordar i va creure que no podria sobreviure davant d’això. Però el que és ben cert és que va poder fer-ho: va sobreviure i està aquí ara, amb una altra forma però amb el dolor de la mateixa ferida.
Gràcies a que ell va sobreviure, estàs avui tu aquí. Gràcies a que tu estàs avui aquí, pot sobreviure ell cada dia a través teu.
El que va viure el meu nen/a, ho va deixar a mitges. Va deixar de viure-ho per por a morir.
El que va començar a viure el meu nen aleshores, necessito acabar-ho de viure jo ara.
El meu nen/a em crida, em necessita com qualsevol nen necessita d’un adult per a que l’acompanyi, contengui, recolzi i sostingui.
El meu nen/a ha tornat per a portar pau a la seva infància… però per a pacificar-la, abans necessito abraçar-la i acceptar-la.
Abans necessito abraçar i acceptar al meu nen o nena i al seu dolor.
I quan ho faci… la ferida potser continuï fent mal cada cert temps, però sens dubte haurà començat a cicatritzar.
