CAPES DE
PERSONALITAT
Com explica Krishnananda en el seu llibre “De la Codependència a la Llibertat“, al llarg de la nostra infància tots aprenem a estar en el món i, principalment durant els primers set anys de vida, estructurem un sistema de funcionament al que anomenem personalitat. A través de la nostra personalitat sobrevivim, ens relacionem i protegim, però aquesta màscara personal (persona significa màscara en llatí) oculta una identitat més antiga i real.
Generalment, quan parlem d’identitat ens referim al conjunt d’aspectes propis amb el que ens adaptem i construïm una manera de ser i d’estar en la vida. Alberga tant la imatge que tenen altres persones de nosaltres mateixos (i que ens arriba com el reflex d’un mirall) com, principalment, l’autoconcepte que hem desenvolupat respecte a qui creiem ser.
És a dir, un amalgama d’idees, pensaments, desitjos, fantasies, mancances, necessitats, principis, qualitats, defectes, tendències, fortaleses i pors amb el qual, malgrat les nostres resistències, ens identifiquem profundament.
Però aquesta personalitat amb la que ens protegim i combreguem acostuma a abrigar diferents parts en constant conflicte entre si. Sovint trobem cares i polaritats irreconciliables que difícilment arribem a distingir i comprendre. D’aquí ve la divisió que resideix dins de tots nosaltres, i que, a través del seu constant conflicte, causa la nostra infelicitat.
PARES I FILLS
Una d’aquestes divisions defineix aquesta guerra interna que massa sovint deriva en vergonyes, culpes, càstigs, atacs, patrons d’agressió i odi cap a nosaltres mateixos. Em refereixo a la divisió interna entre la nostra part infantil i la nostra part paternalista (no utilitzo l’etiqueta “adulta“, perquè fàcilment desperta simpaties i ens hi aliem en detriment de l’altra).
Aquest és un conflicte entre la nostra cara més vulnerable, sensible i emocional, i la cara més pragmàtica, exigent i protectora: una batalla plena de confusió, por i malinterpretacions entre les dues capes que ens conformen, la capa de protecció i la de vulnerabilitat.
Podríem dir que aquest conflicte és una repetició de la recurrent baralla entre el nen o nena que tots portem dins i el pare o mare que tracta d’educar-los perquè siguin millors persones, però acaba reprimint-los, recriminant-los i castigant-los per a aconseguir el seu ben intencionat propòsit.
Tots portem aquest conflicte bipolar en el nostre interior, i solem posicionar-nos en reconeixement de la nostra part controladora considerant-la “adulta” i, per tant, desitjable per al món en què vivim.
Però la nostra part infantil no es queda de braços plegats, sinó que exerceix tot el seu poder i influència des de la part més emocional i instintiva, moguda per les seves pors, necessitats i anhels insatisfets. Té pànic de no ser suficient i ser privada de l’amor que tant desitja; i farà el possible per a lluitar per aconseguir aquesta mirada d’atenció, aprovació i reconeixement.
No obstant això, tot i que la baralla és entre les dues parts, en aquesta batalla interior massa sovint una part sembla sotmetre a l’altra (la paternalista a la infantil), i això ens impedeix donar espai a la part sotmesa i, per tant, entendre les raons per les quals és aquí. En altres paraules, la capa de protecció embolcalla i invisibilitza la capa de vulnerabilitat amb la qual vam néixer, i intenta tapar-la jutjant-la… i així, tractant d’evitar que ens facin mal, ens acabem danyant i castigant a nosaltres mateixos.
1. CAPA DE PROTECCIÓ
Generalment tots vivim aquí sense ser-ne conscients, perquè, de fet, el món mateix i el que solem aprendre d’ell resideix en aquesta part. Representa la nostra zona de comfort, l’armadura que ens brinda un espai de control i una certa comoditat, des d’on ens sentim protegits dels nostres temors i perills.
Ens costa abandonar la seguretat d’aquesta capa perquè cada vegada que intentem anar més enllà d’ella, ens envaeixen records i memòries del dolor, la por i l’ansietat que vam patir en el passat. Des d’aquesta capa sembla que mantenim cert control sobre el nostre món.
Com ens costa tant sostenir aquestes sensacions doloroses i desagradables, tendim a defugir aquest espai, enfocant la nostra atenció en el món exterior. Per això diem que aquesta capa és la llar de tota mena d’estratègies i mecanismes d’evitació, a través dels quals evitem qualsevol vergonya, judici o temor escapant cap a l’acció i la distracció: treball, menjar, sexe, entreteniments, oci, addiccions, pensaments, etc…
No obstant això, aquesta capa també té un propòsit, i és gràcies a ell que hem pogut sobreviure fins ara. La seva comesa és protegir la nostra vulnerabilitat, doncs va ser l’escut que vàrem crear per a evitar que ens fessin mal. Però, tant com ens protegeix, també ens restreny i limita, llevant-nos la llibertat d’ampliar-nos i créixer.
* ON HABITA EL CONTRASENTIT
Ara bé, és essencial entendre que no podrem transcendir aquesta capa jutjant-la i volent-la canviar, sinó comprenent la seva utilitat i posant-nos més sovint en contacte amb la Capa de Vulnerabilitat. És essencial que puguem validar que hi ha una intenció positiva darrere de la seva existència, perquè sinó podem tendir a jutjar també aquesta part, i ampliar la baralla interna que ja estem sofrint.
A nivell corporal podem notar la seva influència en les tensions d’espatlles, coll, cap i plexe solar, conseqüència d’una vida sencera estressats i tensionats per a aprendre a protegir-nos. Quan mantenim una vida de control i desconfiança (perquè ningú travessi la nostra cuirassa i ens danyi) acabem sentint un profund buit d’insatisfacció que resulta impossible de sadollar amb res extern.
Tots, en un moment o un altre, acabem sentint aquest buit i aquest contrasentit dins nostre. I aquesta incòmoda sensació (que tractem d’omplir amb coses de fora) té molt a veure amb estar únicament en aquesta capa.
Perquè el nostre problema és que ens hem identificat tant amb ella, que ens hem oblidat que existeixi alguna cosa més enllà. I és només aprenent a relacionar-nos i identificar-nos amb aquesta altra part rebutjada que acabem donant sentit a aquest buit, omplint-lo de l’amor cap a nosaltres mateixos que requereix.
2. CAPA DE VULNERABILITAT
De petits, ens allunyem d’aquest espai a la força, per a sobreviure en el món adult. Deixem d’identificar-nos amb aquesta part quan passem del nostre estat de confiança inicial, a l’estat de supervivència que adquirim posteriorment.
A través de la influència de l’educació i la cultura imperants en el nostre entorn, i sempre amb la bona voluntat d’adaptar-nos i encaixar, vam aprendre a controlar-nos i reprimir-nos, a fi de comportar-nos “degudament” i convertir-nos en el que els nostres pares o professors van creure millor per a nosaltres (com també ho van aprendre abans ells). Vam obeir i ens vam sotmetre davant l’amenaça que es tallés la nostra font d’amor i aprovació, sense les quals, probablement no hauríem sobreviscut.
Encara avui existeix la perspectiva que educar significa controlar i modelar a aquest ésser “indefens i vulnerable” per a fer-lo fort i independent, la qual cosa equival a preparar-lo costi el que costi per al món agressiu, violent i amenaçador en el que ells creuen viure.
Molts adults consideren estar obrant des de l’amor, la cura i la preocupació, mentre que molts d’altres ni tan sols saben o entenen per què eduquen com eduquen: simplement repeteixen patrons adquirits en la seva pròpia infància, o bé estan tan confosos que en prou feines distingeixen les conseqüències de la seva manera d’educar.
Per tot això, diem que la capa de vulnerabilitat és la llar del Nen/a que vam ser, i es caracteritza per la seva tendresa, honestedat, innocència, confiança, obertura, entusiasme i sensibilitat.
* LA LLAR DEL MEU NEN/A
El seu propòsit radica a promoure l’autenticitat, la creativitat i la intuïció. Originàriament, quan vivíem des d’aquí, ho fèiem des de la confiança d’experimentar les emocions i situacions, moment a moment, des d’una acceptació i pau lleugeres, receptives i relaxades. No obstant això, en danyar-se la nostra confiança, vam començar a viure-ho des de la por i els judicis de ser inadequats.
Les emocions enquistades o enterrades que perpetuen el nostre trauma estan en la superfície d’aquesta capa, pel que resulta necessari arribar fins ella per a alliberar-les i permetre’ns anar més enllà del bloqueig que ens generen.
Un cop hem pogut sostenir aquesta dolorosa ferida i tot allò que l’envolta (pensaments, sensacions, creences, judicis, culpa, vergonya…) poder accedir a tots els atributs del nostre/a Nen/a que, com a regals inesperats, ens omplen i satisfan amb la pau, felicitat i espontaneïtat amb els que vam ser beneïts en la nostra primera infància.
A nivell corporal, ens ajuda a contactar amb aquesta capa si posem l’atenció en el pit o el ventre. Sovint estem tan ferits que ens desconnectem del sentir o reaccionem sentint molt… Evitant les pressions, exigències i judicis, cal molta paciència, amor, acceptació i compromís per a poder sanar.
Així és com ens permetem reconnectar amb aquesta imatge interna del nostre “Jo Nen/a“, al quel anomenem el o la Nen/a Interior: la representació interna del nen o nena que vam ser (i continuem sent), el dolor del qual continua, en forma de ferides, marcant-nos en l’actualitat per mitjà dels engrames que se’ns activen al llarg de tota la nostra vida, com a reflexos d’aquella ferida o trauma que encara no hem mirat ni resolt.
3. NUCLI DE L' ÉSSER
És el nucli, el nostre centre. És des d’aquí que observem el món quan ens sentim centrats, ancorats en el nostre eix o posicionats “en la nostra energia“. Equival a allò que està més enllà de la forma física, allò visible i tangible, però que ens dona vida.
Al llarg de la història ho han anomenat Ànima, Ésser, Vida, Déu, Tao, Energia, Consciència, Amor, el Testimoni, la Felicitat… Tenim breus però intenses experiències d’aquest estat quan ens sentim en pau o en èxtasi, en unitat, quan “tot encaixa”, ens sentim connectats i tot té sentit.
La música, la bellesa, la naturalesa, la meditació, el sexe, són algunes de les maneres d’accedir a aquesta sensació. És la nostra condició original, i en nosaltres hi ha sempre un anhel que ens empeny a tornar a això; per això diem que és el lloc del qual venim i al qual tornarem després de la mort.
Aquesta és la Llar de l’Observador que tots portem dins, també conegut com el “Testimoni“: aquella presència incontaminada pels judicis de la ment, a través de la que podem atendre totes les nostres cares, observar els nostres pensaments, explorar les nostres dificultats, sostenir les nostres emocions i sentir l’amor que, passi el que passi, continua sent present en aquest moment present del qual, inevitablement, formem part.
És des d’aquí que podem contemplar el conflicte entre aquestes dues capes sense prendre’n partit, comprenent el propòsit de cadascuna d’elles i la seva raó de ser, al mateix temps que aportem la mirada d’amor sense judicis imprescindible perquè es produeixi la reconciliació entre totes dues.