LES CINC FERIDES
DE LA INFÀNCIA
Hi ha una sèrie de ferides o dolors propis de la nostra infància, que bàsicament són mancances o necessitats no satisfetes del nen/a que vam ser, i que avui dia continuen influint en la nostra forma d’estar i funcionar a la vida. Generalment ens guiem de forma inconscient per a tractar de cobrir aquestes necessitats, i evitar així el dolor de les ferides que encara continuen coent com al passat.
En el seu llibre “La Sanació de les 5 Ferides”, Lisa Bourbeau considera que hi ha cinc ferides predominants en tots els éssers humans: el rebuig, l’abandó, la humiliació, la traïció i la injustícia. Per descomptat cadascun potser tinguem major tendència cap a una d’aquestes 5 ferides, però un nen o nena que ha rebut agressions a la infància, en realitat, és possible que hagi experimentat les cinc en un moment o un altre.
És important adonar-nos amb quina d’elles ressonem més, perquè d’aquí aprenem també quin mecanisme se’ns activa més sovint i amb quin patró de conducta ens sentim més còmodes.
No obstant això, sigui quina sigui la nostra tendència predominant, aquestes cinc ferides comparteixen un nexe en comú, un dolor profund que, d’una manera o un altre, ens governa en secret des de la nostra part inconscient. Aquestes ferides originals (a les que anomenaré cicatrius) tenen a veure amb l’aprenentatge a nivell identitari que realitzem de petits, i que ara són part de l’estructura nuclear del nostre Nen/a Interior.
FERIDES DE BASE: CICATRIUS
Per una banda, ens referim a la Cicatriu d’Indignitat, que és la interiorització de la sensació d’estar malament per dins: aquell subtil sentiment de sentir-nos equivocats, mal fets, que hi ha alguna cosa dolenta o errònia en nosaltres. Arran dels judicis dels adults amb qui ens criem, comencem a construir una identitat com a éssers humans centrada en la mancança i la necessitat.
Potser vam aprendre que ens faltava alguna cosa, que havíem de millorar, o que fèiem les coses malament (accions, sentiments, pensaments) i, per tant, havíem d’esborrar, eliminar o modificar unes certes conductes per a fer-nos mereixedors de l’amor dels adults.
En el moment en que integrem que hi ha coses que estaven malament en nosaltres, descobrim internament que érem indignes de rebre l’amor i reconeixement dels adults. Per consegüent, tampoc érem mereixedors de l’amor, l’alegria ni la pau que, en realitat, ja ens pertanyien pel simple fet d’estar vius.
És llavors quan es va gestar la Cicatriu del No Mereixement, com a ombra de la indignitat assumida, que ens portaria a una constant recerca per a tractar de fer les coses bé a fi de poder rebre, a canvi, la recompensa de la felicitat.
Les següents cinc ferides, com dèiem, són tipologies de dolors interns derivats d’aquestes dues cicatrius nuclears, a través de les quals tornem una vegada i una altra a aquesta mateixa sensació de que hi ha alguna cosa equivocada o errònia en la nostra vida: nosaltres… i, per consegüent, el món sencer.
1. LA FERIDA DEL REBUIG
Quan vivim aquest tipus de ferida a la infància, és perquè de petits vam rebre el missatge explícit de que no estava bé ser com érem. Ja fos a través d’abusos o violència, al no ser cuidats o estimats… com també al no ser vistos, compresos o acceptats tal com érem.
Aquest dolor, com tots els altres, pot tenir diferents graus d’intensitat: la meva sensació no serà exactament igual si és una part meva la que ha estat rebutjada, i per tant resulta indesitjable (per exemple, la meva ràbia), que aprendre a través d’un maltractament continuat que tot jo soc descartat i indesitjable.
En aquest cas, diem que quan creixem tenim una certa tendència a sentir-nos sovint jutjats i rebutjats, i quan se’ns activa aquesta ferida tractem de protegir-nos amagant-nos o fugint, ens aïllem o evitem relacionar-nos.
Potser sentim que no encaixem, que no ens volen o que no pertanyem. Per descomptat, també podem reaccionar des de la ira, i convèncer-nos que no necessitem a ningú per a evitar així nous rebutjos.
El nostre patró d’autoagressió intervé des de l’instant en què internament rebutgem la nostra pròpia ferida (rebutgem al nostre Nen/a ferit), la qual cosa ens porta a rebutjar al món (grups, persones, situacions) per a evitar que el món ens rebutgi novament. És a dir, per a protegir-nos d’aquest dolor anticipem el rebuig que creiem que sentirem rebutjant nosaltres abans; però, així és com funciona l’efecte mirall, doncs és precisament rebutjant internament al món que ens sentim rebutjats per ell.
2. LA FERIDA DE L'ABANDONAMENT
Esdevé quan en la nostra infància els nostres pares es van absentar física o emocionalment, ja fos perquè tinguessin actituds passives o negligents, estiguessin poc presents, o es donés un abandonament literal i ens criéssim en un altre espai (per exemple, orfandat o adopció). En aquest cas, es produeix un profund dolor per haver estat abandonats, privats i separats de la font d’amor, que en aquells moments, situem plenament en l’exterior. És per això que a aquesta ferida també se’n diu de Privació.
Quan hem viscut aquesta ferida, d’adults generalment reaccionem fent el possible perquè l’altre no se’n vagi del nostre costat i tornin a abandonar-nos. Tenim pànic a quedar-nos sols/es. També és possible que ens costi posar fi a certes relacions, malgrat no estar còmodes en elles o tenir clar que ens resulten tòxiques o perjudicials.
A causa de la por a que ens abandonin, potser també ens costa obrir-nos i compartir. Per això, a vegades preferim retirar-nos al nostre món, ja que aquesta ferida es connecta fàcilment amb la del rebuig.
En aquest cas, el nostre patró d’autoagressió ens empeny a abandonar-nos a nosaltres mateixos constantment, fent-li al nostre Nen/a Interior el mateix que li van fer a ell o ella. Avantposem l’altre a nosaltres mateixos perquè continuem creient que l’única font d’amor i aprovació segueix estant fora; i, arran d’això, a vegades fins i tot preferim patir segons quins tipus de dolors o abusos abans que enfrontar l’abisme de l’abandó, sentint que ens quedem altre cop sols.
3. LA FERIDA D'HUMILIACIÓ
Aquesta ferida es produeix quan de petits ens van criticar, ridiculitzar o es van avergonyir de nosaltres. O bé es van riure o ens van deixar en evidència en públic. A vegades aquestes situacions poden afectar la nostra capacitat d’expressar-nos i verbalitzar, i fins i tot de ser creatius: l’energia se’ns queda embussada a la gola i no la podem treure (com si ens quedéssim muts).
Quan això ens succeeix, d’adults generalment hem après a ignorar les nostres necessitats per a enfocar-nos en les dels altres. Ocupar-nos dels altres ens resulta més fàcil que cuidar de nosaltres, pel lògic fet que a l’atendre l’altre evito exposar-me jo: si soc el centre d’atenció, m’arrisco a tornar a ser humiliat o ridiculitzat. Per tant, prefereixo passar desapercebut i així defujo qualsevol possibilitat de rebre crítiques o ser avergonyit de nou.
Aquí el patró d’autoagressió funciona reforçant també la culpa i vergonya que ja sento, ja sigui per parlar com ho faig, o ser com soc (no tinc res interessant a dir, m’equivocaré, etc). Les creences desvaloritzadores actuen facilitant una desenergetització interna, desacreditant la nostra veu abans fins i tot de parlar, i redirigint aquesta mateixa sensació d’humiliació cap a nosaltres mateixos (sentint-nos potser inferiors, o fins i tot superiors jutjant als altres en secret) i percebent potser que no mereixem sanar ni ser feliços (no mereixement).
4. LA FERIDA DE TRAÏCIÓ
Quan a la nostra infància els adults que ens envoltaven (i amb els qui confiàvem completament) ens van enganyar o no van complir el que ens van prometre. Pot ser que actuessin de manera imprevisible, el que ens va portar a estar en constant alerta… O potser van vulnerar la nostra intimitat en exposar algun secret personal sense el nostre permís. D’una manera o una altra, la nostra absoluta fe en els adults que ens introduïen en el món es va veure traïda, i vam aprendre a desconfiar per a evitar el dolor d’una nova decepció i així poder sobreviure.
D’adults és probable que continuem sense fiar-nos mai del tot de ningú: esperem constantment que la gent ens falli, que ens traeixin tard o d’hora, i reforçar així la nostra cuirassa. Necessitem controlar el que succeeix en el nostre entorn per a anticipar-nos a qualsevol possible perill o amenaça.
Potser ens mantinguem en hipervigilància constant, per així evitar sorpreses i noves decepcions. També podriem desenvolupar una por extrema a que ens menteixin, el que incrementa la nostra desconfiança, perpetuant que ens costi confiar en les intencions dels altres.
Com a patró d’autoagressió, internament esperem que ens tornin a enganyar o trair, per així perpetuar la nostra percepció de que el món no és fiable. Encara que ens faci mal, a vegades desitgem que la “realitat” ens doni la raó, justificant que fem bé en continuar desconfiant. Aquí radica la “traïció” cap a nosaltres mateixos, en desconfiar de la nostra capacitat per a sostenir la mentida, la frustració i la decepció que comporta deixar-me sentir i integrar el dolor de la ferida original.
5. LA FERIDA D'INJUSTÍCIA
Aquesta última ferida es podria produir quan, en la nostra infància, ens vam criar amb pares o adults que van ser freds, autoritaris o violents amb nosaltres. O potser van actuar des d’un comportament imprevisible o irracional, que ens va dur a desconnectar-nos de nosaltres mateixos per a mantenir-nos centrats en l’altre (ja que mai sabíem què esperar d’ells) i així poder anticipar-nos a qualsevol nova agressió. És probable que aquest vincle ens hagi deixat aterrits i petrificats, afectant directament la nostra capacitat de sentir i expressar ira o fermesa.
Generalment, d’adults hem après a protegir-nos amagant el que sentim, fins i tot a nosaltres mateixos (d’aquí la nostra comprensible desconnexió). La nostra cuirassa, com a capa de protecció, és especialment gruixuda, ja que difícilment ens permetrem mostrar-nos vulnerables o sensibles davant l’evident risc de noves agressions o abusos.
D’altra banda, és possible que creguem que se’ns aprecia pel que fem i no pel que som. Per aquesta raó, potser som molt exigents amb nosaltres, i ens costa comprometre’ns per por d’equivocar-nos.
En relació al patró d’autoagressió, en aquest cas, la nostra exigència envers nosaltres i el món ens condueix fàcilment a una sensació constant de frustració i injustícia. Per tant, ens pot ser útil preguntar-nos si estem sent injustos amb nosaltres mateixos… i sobretot, amb el nostre Nen/a Interior. Fent-nos conscients del que li va tocar viure, necessitem molta compassió per a alliberar-nos d’aquesta pressió.
Potser el nivell d’exigència que seguim imposant-nos i aquest ínfim marge d’error per a sentir-nos perdedors o fracassats, puguin enfocar-nos cap la comprensió interna de que la mateixa severitat, rigidesa i duresa que vam viure de petits és la que ara ens estem imposant.
És a dir, ens estem tractant de la mateixa manera com vam experimentar de petits: tractem al nostre Nen/a tal com el van tractar a la seva infància.
DOLORS PERPETUATS
Podria ser-nos de molta utilitat tenir present com funcionen els patrons d’autoagressió amb què (sovint de manera inconscient) reforcem cadascuna de les nostres ferides. I és que el missatge original de cadascuna d’elles potser arribés des de l’exterior al principi, però ara procedeix del nostre interior: som nosaltres els qui el portem dins, invalidant-nos i fent-nos creure que hi ha una cosa dolenta en nosaltres…
Són aquests patrons i mecanismes els que, com a càstigs i boicots autoimposats, continuen aprofundint en la ferida original. A través d’aquests mecanismes (barreja de creences i emocions) perpetuem les nostres Cicatrius d’Indignitat i No Mereixement.
És per això que, a vegades, tornar a la infància és imprescindible per a revisar aquestes empremtes i sanar les ferides emocionals que van causar; no per a modificar el que va ocórrer, sinó per a percebre-ho des d’un altre lloc. Aquests engrames continuen activant-se en la nostra vida a través de diversos tipus de bloquejos, perquè són missatges que ens envia el nostre Nen/a Interior, que continua habitant dintre de cadascun de nosaltres.
Ell o ella està ancorat a aquests moments i a aquestes ferides i, encara que pretenguem que no existeix o que ja ho hem superat, ell sap que no és així; i continuarà recordant-nos que l’atenguem per mitjà d’aquests engrames que condicionaran les nostres vides com a adults.
És necessari experimentar la por i el dolor que duem en el nostre Nen Interior; així com la ira i aflicció per haver patit aquest dolor… només així, permetent-nos sortir de l’espai de control de la Capa de Protecció, serem capaços d’entrar en el nostre cor, obrint un espai de compassió, confiança, entrega i vulnerabilitat. No podem pretendre assolir un distanciament i una nova perspectiva sense abans passar per aquí.