Davant del bloqueig d’una emoció concreta, ens pot donar la impressió que aquesta emoció no existeix en nosaltres: com no la sentim, no està. La realitat és que pot seguir present a la nostra ombra inconscient, des d’on condiciona tota la nostra vida. Res pot desaparèixer des del rebuig, sinó que s’integra des de l’acceptació.
No veiem el món tal com és, sinó que el percebem segons el color i les particularitats de les ulleres que duem posades, a través de les que projectem una imatge concreta d’aquest mateix món. Creiem que aquesta imatge és la veritat, sense adonar-nos de que al percebre la realitat no l’estem veient realment: l’estem interpretant.
Hi ha una sèrie de ferides o dolors propis de la nostra infància, que bàsicmanet són mancances o necessitats no satisfetes del nen/a que vam ser, y que avui dia continuen influint en la nostra forma d’estr i funcionar a la vida.
El nostre principal problema és que no volem viure la meitat de la nostra vida. Pot semblar-nos dur i incòmode d’escoltar, però si som honestos amb nosaltres mateixos podrem adonar-nos de quanta veritat s’amaga en aquesta afirmació. Quan rebutgem la meitat del que vivim, rebutgem també la meitat del que som.
EL QUE VA VIUREEL MEU NEN Sigui el que sigui que va viure el meu nen a la seva infància, ho està revivint ara un cop i un altre… amb menor o major intensitat, però la seva història es repeteix… Llegiu més »El que va viure el meu nen
Ens cal tot el temps i espai del món per a donar-nos permís a sanar. La paciència que necessitem amb nosaltres mateix@s és una aposta absoluta a la confiança: es fe cega cap al mateix regal d’existir. És agraïment al passat i entrega al moment present tal com s’està produïnt.
Anomenem trauma a qualsevol ferida de l’ànima. Aquest és el seu significat en grec: ferida. El trauma és un dolor i un bloqueig intern generat per causes que poden ser molt variades; ara bé, totes elles ens afecten de manera similar a nivell intern, detonant una desconnexió envers nosaltres mateixos.
COMPARTIREL DOLOR El dolor ja està en nosaltres i, malgrat els nostres esforços i resistències, l’experimentem a través de múltiples vies. Quan tractem d’evitar sentir-lo, sol ser habitual que de sobte el comencem a trobar en altres llocs, com en… Llegiu més »Compartir el dolor
Si a la nostra més tendra infància rebem violència del nostre entorn, aprenem que l’agressió és part indissociable de la vida. Fins i tot podem arribar a integrar que és una conseqüència natural o merescuda arran de certes accions o situacions. Des d’aquest moment, un patró d’autoagressió queda marcat i establert en el nostre interior.
Existeixen moltes formes de vergonya, però, en el seu origen, totes elles s’alimenten de la idea “No estic bé tal com soc“. Aquesta creença, instaurada a la base de la nostra identitat, germina en les principals ferides d’indignitat i no mereixement. Si percebo que hi ha quelcom dolent en mi, deixo de sentir-me digne… i si no soc digne, començo a percebre que tampoc mereixo alegria, pau ni felicitat.