Non classé

La por sempre ens acompanya. D’una forma o una altra, es cola a les nostres vides per enfonsar-nos les expectatives i fer-nos “perdre el control” de la situació. És la percepció que en tenim al respecte la que pot modificar tota la nostra relació amb la por: des de sentir que és un enemic que ens limita la vida, fins a comprendre el seu propòsit i reconciliar-nos amb la seva energia. … Sigui com sigui, el nostre vincle amb el temor farà possible que l’integrem o que seguim barallant-nos i resistint-nos a ell.

D’una manera o una altra, tots estem dividits internament. Una forma d’entendre la nostra escisió interna es a través de les capes de personalitat, entre les que sovint s’estableix una relació de conflicte que es fa palès arràn dels habituals judicis i recriminacions que ens llancem a nosaltres mateixos. Entendre com funcionen i quin és el propòsit de cadascuna d’aquestes parts internes pot ser-nos de molta utilitat per a reconèixer i sentir compasió cap a les nostres pròpies dificultats.

D’una forma o una altra, l’amor sempre està “present” a les nostres vides. Generalment el vivim amb la percepció d’absència, ja que sentim que el vam perdre, que encara no l’hem obtingut o que se’ns va sostreure. És l’estat que més desitgem i que marca la direcció de tots els nostres actes, com a mínim a nivell conscient. Però es pot assolir l’amor mentre el visquem com a propòsit?

El meu únic problema és la creença en que em falta alguna cosa… Que estic convençut de que no tinc i em manca quelcom esencial, i que, per tant, necessito aconseguir-ho per a poder ser, finalment, feliç i quedar-me en pau. La inqüestionable identificació amb aquesta idea em porta a cercar eternament allò que crec no tenir, impedint-me viure aquest moment present.

Quan ens sentim en deute amb la família, és degut a compromisos inconscients que establim amb ells. Tots tenim lleialtats més o menys evidents derivades dels nostres primers vincles, que ens mouen a actuar de certa manera, a pensar com ho fem o fins i tot a imitar o repetir històries de vida sense adonar-nos-en.

Les experiències de solitud són un dels majors temors de l’ésser humà, fins al punt de que sovint ens espanta més una vellesa en solitud que la mateixa mort. Però fins i tot la solitud serveix com a porta per a la connexió i la companyia amb nosaltres mateixos; només hem d’aprendre a percebre on habita en veritat el dolor de l’abandonament.

En un món en que percebem separació per tot arreu (persones, ideologies, països, espècies…) són extremadament necessaris els recordatoris de la unitat que rau sota totes les nostres aparents diferències. I una de les formes més ancestrals d’unió amb l’entorn i els éssers que ens envolten és la música.

Sovint creiem que necessitem modificar tot el que ens envolta per a poder estar en pau. La idea de canviar el món per a millorar-lo és una constant en tota època i societat. Ara bé, és possible modificar realment quelcom extern si abans no ens revisem a nosaltres?